El llibre més bell

Joan Miró se sentia a prop dels poetes. Per això, quan Paul Éluard el va convidar, el 1948, a il·lustrar un antic poemari seu se li van il·luminar els ulls. Eren vells amics que no es veien des d'abans de la guerra. I ara tenien una ocasió d'or per “esborrar el temps i la distància” que els separaven: treballar plegats un projecte artístic.

El llibre es deia À toute épreuve i era un mite de la poesia surrealista. Éluard l'havia escrit després de partir peres amb Gala, que el va deixar per Dalí. Es va editar el 1930 i era un senzill opuscle. Res feia preveure que gairebé tres dècades després es transformaria en un dels llibres més bells i sorprenents del segle XX. Miró, Éluard i un tercer personatge cabdal, l'editor belga Gérald Cramer, van gestar conjuntament aquesta publicació, que els va comportar una dècada de feina. Éluard no va ser a temps de veure-la impresa. Va morir el 1952, sis anys abans.

Va ser un llarg procés durant el qual va aflorar la imaginació desbordant de Miró. Ningú millor que la Fundació Miró de Barcelona pot evocar aquesta història, perquè en els seus arxius s'amaga bona part del material documental i artístic que va generar. I aquí, en aquests ingents fons, és on va començar l'exposició Éluard, Cramer, Miró. À toute épreuve, més que un llibre, que presenta el centre fins al 2 de juliol. L'origen de tot és una investigació de l'historiador de l'art Christopher Green, un dels experts que integren el Grup Internacional de Recerca Joan Miró de la Càtedra Miró, que des del 2014 cuina a foc lent la sèrie de mostres de petit format Miró Documents.

El 1948, l'artista català va rebre l'encàrrec d'il·lustrar un llibre, però això no és ben bé el que va acabar fent. “No estic il·lustrant un llibre, estic fent un llibre”, revela la correspondència que va mantenir amb l'editor ginebrí. Green posa l'accent en aquest aspecte: “Miró no va ambientar els poemes d'Éluard, sinó que va desplegar el seu propi món. La relació entre les imatges i els poemes va ser com la d'un collage, amb unions inesperades. Es colpeixen mútuament. El volum és tan susceptible de ser agafat i tocat com de ser contemplat i llegit.”

L'ambició del projecte queda reflectida en les diverses maquetes que va tenir, un total de sis, cinc de les quals llueixen a l'exposició a prop d'una àmplia selecció de les més de 200 planxes de fusta que van ser necessàries per crear els gravats. Col·locades totes en una paret, l'impacte visual d'aquestes matrius és molt fort: semblen ben bé escultures policromades. Miró va escollir la tècnica de la xilografia (a la manera de fer tradicional japonesa) perquè considerava la fusta la matèria més natural de totes. L'aventura creativa va ser complexa i alhora estimulant. Miró buscava la perfecció. “L'important és que un llibre tingui tota la dignitat d'una escultura tallada en marbre”, deia. À toute épreuve n'és la màxima expressió.