“Les dones no eren submises ni passives”

Barcelona era una ciutat en expansió i hi van aparèixer oportunitats laborals per a les dones. Hi havia una relació directa entre el factor econòmic i els divorcis; per això es concentraven sobretot a la ciutat. Un altre factor que hi va entrar en joc és un canvi en el marc jurídic, que va ajudar les dones a sol·licitar el divorci. Els vicaris generals estaven en general a favor de les dones. A Catalunya, un 70% de les peticions de divorci eren de dones, cosa que no passava a Anglaterra, tot i que allà el divorci estava legalitzat.

Perquè aquí les persones que sol·licitaven el divorci formaven part de la classe més baixa de la societat, mentre que a Anglaterra era gent més acomodada. El fet que les dones es poguessin independitzar econòmicament dels marits els permetia tornar a fer la seva vida.

Això és un dels resultats més curiosos de l'estudi. Quan s'iniciava un plet de divorci, es feia primer la separació interina. La majoria dels vicaris concedien aquesta separació per protegir les dones, sobretot en casos de maltractament o adulteri.

Totalment. N'hi havia de dos tipus: el divorci formal, a través del tribunal eclesiàstic, i les separacions informals, molt més nombroses. Aquí tenim fugides, abandonaments, amistançaments... Hi ha casos de dones que fugien, per exemple, i se n'anaven amb l'amant, i es posaven a conviure amb ell tot i estar casades. Això es veia molt durant la guerra del Francès, moment en què les dones van aprofitar per desfer-se dels marits. Tenim textos del bisbe de Barcelona en què es queixava de la multitud de parelles que se separaven sense l'autorització del tribunal eclesiàstic.

Alguns marits hi tancaven la dona com a conseqüència dels conflictes matrimonials. Les dones hi podien entrar a partir d'un procés formal o bé a través de l'admissió sol·licitada pel marit, que era el més habitual. Gairebé mai hi anaven per voluntat pròpia.

Existia una àmplia xarxa d'ajuda a les divorciades molt important. Fins i tot després de la sentència de divorci, les dones havien de ser segrestades, terme que llavors no tenia el mateix significat que ara per a nosaltres. Per a elles, era un alliberament, i escollien el lloc on volien estar segrestades. La majoria d'aquests llocs eren de familiars i amistats, i no estaven recloses, sinó que, si tenien l'autorització del vicari, podien fer vida normal. Els marits no s'hi podien acostar; era com una mena d'ordre d'allunyament actual.

Hi ha un abisme entre la teoria i la pràctica, en què les dones tenien més espais de llibertat. No volia donar, en cap cas, una visió victimista de les dones, i en aquest aspecte el meu estudi es diferencia d'altres treballs. Tenim una visió molt equivocada de les dones: no eren tan passives, indefenses ni submises com ens pensem, sinó que tenien molt de valor per arribar a un procés de divorci.

La primera llei del divorci a França és del 1792, i n'hi va haver molts. A París, només aquell any es comptabilitzen 16.000 casos, i la majoria sol·licitats per dones. A Anglaterra, va ser legalitzat en la mateixa època, però és menys liberal. Entre el 1670 i el 1853, dels 325 processos documentats, només quatre van ser per iniciativa de dones, i la majoria era gent rica.

Són casos recollits a l'Arxiu Diocesà i n'hi ha que són molt sorprenents, ja que contenen unes descripcions tan explícites i detallades de les relacions sexuals que fins i tot ara ens podrien sobtar. Per això, crec que tenim una visió molt distorsionada de les relacions de gènere que hi havia en aquella època. Penso en el cas, per exemple, de Cecilia Anrich, que va abandonar el marit per anar a viure amb l'amant a Manresa. Feia 16 anys que vivia amb ell quan va sol·licitar el divorci davant del tribunal eclesiàstic i, mentrestant, va tenir sis fills!