Cultura

Rahola recrea a ‘Rosa de cendra' un país que “floreix fins i tot quan el cremen”

El llibre narra la Setmana Tràgica des de “la mirada petita”

L'escriptora explica a Girona que té pendent novel·lar l'afusellament del seu oncle avi

De la seva primera novel·la, El carrer de l'embut (2013), en va vendre més de vint mil exemplars; de la segona, Mariona (2014), vint mil més; amb la tercera, Rosa de cendra, avalada a sobre amb el premi Ramon Llull 2017, és de preveure que Pilar Rahola seguirà la mateixa línia, i més quan assegura que la seva aposta per la literatura (“el meu temple, el meu refugi”) és ja irrenunciable. I, tot i així, cada vegada que presenta un nou llibre, com ahir a la Casa de Cultura de Girona, en conversa amb el director d'El Punt, Jordi Grau, es presta generosament a continuar exercint d'opinadora professional per convertir les trames de les seves novel·les en una mena de quadre il·lustrat de l'actualitat política, per més que recreï ambients del passat.

A Rosa de cendra, el marc històric és la Setmana Tràgica de 1909, però els paral·lelismes que hi detecta amb el present són tan notoris, que es va atrevir a assenyalar-los amb detall: Solidaritat Catalana seria Junts pel Sí; el moviment llibertari i anarquista, la CUP –“sense arribar a la seva violència”–; Alejandro Lerroux, també amb una vèrbola rebaixada, seria Albert Rivera, i la Capitania General trobaria el seu alferes decidit en algú com Enric Millo. No són miralls deliberats; en tot cas, és la història, la que es repeteix.

Fora d'això, a Rahola li ha interessat seguir els descendents de la saga familiar que ja havia presentat a Mariona, aleshores en el context de la guerra de Cuba i ara per mostrar al lector els efectes d'un període especialment convuls en l'àmbit polític i social, però culturalment molt efervescent: són els anys de la guerra del Rif, la revolta contra les lleves i l'assalt a la redacció del setmanari ¡Cu-Cut!, però també els de la construcció de la Pedrera i el Palau de la Música, i de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, a qui de tota manera Rahola retreu que fes les classes en castellà i que hagués donat suport a atemptats amb bomba. “M'interessa la mirada petita de la gent fent front en la seva vida quotidiana al gran ull de la història”, va dir, i és a través d'aquesta recreació minuciosa de la Barcelona de l'època que ha arribat a la conclusió que “aquest és un país que floreix fins i tot quan el cremen”. Tot i que no s'ha sentit temptada d'introduir elements autobiogràfics en les novel·les, va admetre que en tots els seus personatges hi ha alguna cosa d'ella mateixa, encara que sovint no n'aprovi ni la moral ni la conducta. No li passa pas el mateix amb la seva pròpia família i, en concret, amb el seu avi, que va inspirar-li l'argument d'El carrer de l'embut, i sobretot amb el seu oncle avi, Carles Rahola, sobre el qual té pendent escriure també una novel·la, va anunciar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.