“Un galerista no és un botiguer”

Sí, i estem treballant per sortir-ne. El que jo posaria en dubte és que la davallada i l'estancament del nostre sector sigui causat exclusivament per la crisi econòmica. Hi ha hagut una pèrdua d'interès per part del públic.

Tradicionalment, i sobretot a Barcelona, les galeries han jugat un rol molt important amb el públic. Quan no hi havia museus, l'únic lloc on es podia veure art contemporani era a les galeries. A partir dels anys noranta s'obren una sèrie d'institucions i les galeries perden presència. Aquest terreny és el que ens està costant molt de recuperar. També ens ha fet mal alguna partida que hem perdut contra la capital. Em refereixo a la fira d'art. Però això va passar fa temps i ara hem de canviar de mentalitat.

Hem de pensar que som a la perifèria de la perifèria en el món de l'art. Als col·leccionistes locals moltes vegades els surt més a compte comprar obra d'un mateix artista en una galeria de fora de Barcelona. I per múltiples raons. Per exemple, les socials: compren la peça a Londres, els conviden a la inauguració i resulta que en el sopar es troben asseguts al costat de celebrities. De Hugh Grant o de Lady Gaga! Això els passa, sí. I aquí és inimaginable, no tenim un star system que interactuï amb les galeries. També pesa el factor econòmic, és clar: a l'estranger paguen un 10% d'IVA i aquí paguem un 21%.

Ens falta glamur en general, no només en l'art. En el món del cinema diria que passa el mateix, no?

Això és un problema de la globalització, que sempre estem buscant els mateixos noms i les mateixes exposicions. Ara és molt fàcil dir que te'n vas a Nova York a veure una retrospectiva increïble de la Lygia Clark, però, escolta'm, ¿vas veure l'exposició de la Lygia Clark el 1997 a la Fundació Tàpies, que era la primera que feia? Clar, ara que és arxiconeguda, que tothom parla d'ella i dels milions que treu en una subhasta, la Lygia Clark és el màxim. Però el mèrit va ser exposar-la quan ningú sabia qui era.

Insisteixo: és molt fàcil dir que les coses no són bones quan no són conegudes i no has tingut ni interès per veure-les. I no, no hi estic d'acord. A Barcelona es fan molt bones exposicions.

El gran projecte d'Art Barcelona és la Gallery Weekend, amb el qual posem en valor l'espai de les galeries, és a dir, és un model totalment allunyat del que és una fira d'art. L'any passat, en la segona edició, vam rebre 50.000 visites. Molta gent ens preguntava: “Ostres, és gratis?” Hi ha un gran desconeixement de la feina que fem. Moltes vegades nosaltres donem la primera oportunitat, sense cobrar entrada, de veure obres que després la gent sí que ha de pagar per veure en un museu. Les galeries, parlo de les d'aquí, són un gran lloc per descobrir nous artistes i per defugir els grans noms que són com marques.

Som un sector molt vocacional i, la majoria, entre els quals m'incloc, no tenim cap pla B per guanyar-nos la vida.

Jo reivindico la idea romàntica de l'experiència personal davant d'una obra d'art. No és el mateix veure una obra d'art en una foto que veure-la en viu.

Al visitant li hem d'exigir una mica d'esforç. Quan anem a París, a Londres o a Nova York creuem tota la ciutat per anar a veure una galeria que ha obert a l'altra punta i no se'ns fa pas cap muntanya. En canvi, aquí sembla que sigui una tragèdia. Som molt còmodes a Barcelona. Com ha passat en totes les ciutats del món, el centre de Barcelona s'ha anat quedant sense galeries, perquè no podem assumir els preus dels lloguers. No té cap sentit tenir una galeria al passeig de Gràcia pagant un lloguer de Cartier, perquè no facturem el mateix.

El col·leccionista està més animat a Madrid, sí. Hi ha un component social a Madrid que no hi és tant a Barcelona, i que fa que hi hagi certa competència entre col·leccionistes. Obren molt les cases, els agrada ensenyar el que tenen... Allà, a més, hi ha un fenomen molt potent d'immigració llatinoamericana amb un alt poder adquisitiu que està continuant la col·lecció que havia començat al seu país d'origen.

Perquè creiem que ens falta la base principal per fer-la: el col·leccionisme local. Vam tenir una oportunitat als anys vuitanta de fer Arco a Barcelona, no va sortir bé, i ara Arco a Madrid és una galàxia tan forta que la batalla està perduda. Però, sobretot, el que pensem és que una fira no és bona per a l'experiència de l'art. És una fórmula que va funcionar molt bé a partir dels anys vuitanta i durant els noranta, però... és la fórmula que funcionarà en el futur? Jo crec que no. Per què ens hem de basar en el comerç per incentivar l'art? I si en lloc d'això potenciem els museus i els petits centres, com Can Felipa, Sant Andreu, la Sala d'Art Jove..., que són els veritables gèrmens de l'art que s'està produint aquí? Això és el que realment hem de protegir. Perquè el nostre gran drama és que tots els artistes estan fotent el camp.

Per mi, un galerista no és un botiguer. El comerç ha fet molt mal. Hi ha una gran ferida oberta que encara no s'ha curat per culpa de la tremenda especulació dels anys vuitanta. Molta gent va comprar art pensant que feia una petita inversió, se la van jugar i els va petar a les mans. El col·leccionista, a part de comprar l'obra que li agrada, ha de tenir un cert esperit de mecenes: ha de veure que si es gasta 3.000 euros en un artista jove i en un galeria jove està protegint l'artista i el galerista. Aquesta és la via bona.

Tot i que sembla que ens dediquem al mateix, som coses diferents, amb algunes notables excepcions. És una altra visió de tot. La relació no és ni bona ni dolenta. Simplement no n'hi ha.

En el seu moment vaig defensar, i avui ho seguiria defensant, el projecte de Moritz Küng per al canòdrom. Era l'esperit del lloc, únic. Hauria posat Barcelona al mapa només per la iconografia de l'edifici. Vam tenir una oportunitat i la vam perdre. El que s'ha acabat fent és un projecte molt dels anys vuitanta. I fa anys que seguim conversant sobre el tema...