La fi de la fragilitat

Toca ser optimistes, si us plau per força. El Sismògraf, que avui s'acaba amb el clàssic itinerari de dansa al Parc Nou, ha reforçat una volta més l'acord entre els artistes i les institucions que vetllen per la cultura en general perquè les arts del moviment (en el seu sentit més ampli) trobin un espai en el qual dialogar amb l'espectador. Les obres que avui es presenten a escena neixen de les inquietuds de l'artista, sí, però provoquen una mirada, una opinió, una comunicació amb l'espectador que ho mira, ho balla, en discrepa o es commou. Aquest Sismògraf del 2017 hauria de ser el darrer de l'extrema precarietat artística, perquè es van forjant petits models que creen escola en petits municipis de divulgació de la dansa i perquè es comprova com el camp de les produccions i gires internacionals segueix sent un camí cap a la sostenibilitat artística i econòmica. Els personatges vulnerables (siguin espectadors convertits en refugiats a Welcome o fràgils com la nena que traça Marta Carrasco a Perra de nadie) mostren un món devastat però que necessita trobar esperança per aixecar-se de nou. I la dansa és un llenguatge intuïtiu que agermana i reforça les relacions dels que hi intervenen.

De refugiats atemporals és el nou viatge de Josep Rodri d'Amebeu Teatre: Welcome. L'experiència busca situar l'espectador en un punt fràgil tot mirant d'empatitzar amb les víctimes de Síria d'avui o els catalans d'Argelers de fa 80 anys. O els immigrants que fugen de la violència del carrer o la intransigència política i social per raons de sexe de l'Àfrica. També Tomeo Vergés fa una coreografia minimalista, Anatomia pública, a partir d'un fet familiar (una vídua que es casa en l'exili veu com, al cap d'uns anys, torna el marit que donava per mort i tots tres conviuen amb harmonia). O la proposta de dansa i circ de Pànic en què un personatge necessita la companyia d'algú en la seva soledat (en una mena d'illa deserta) fins a crear un personatge que evoca el Sr. Wilson de Nàugraf, de Tom Hanks. Vero Cendoya presentava un projecte que havia de ser un cant a la denúncia de la situació dels refugiats. Farà humor negre però no vol perdre l'aire de fer entendre la contradicció dels refugiats que pateixen el seu primer desengany de l'Europa acollidora somniada. Marta Carrasco també manté un personatge ambivalent, en quadres que contrasten des de la tendresa fins a la buidor; de la lletjor a la preciositat, del cos amputat i recosit a un punt de llibertat que dona el somni, però que sovint es converteix en malson. Un patir que commou sense arribar a concretar gaire el context des d'on furga per una bellesa de la lletjor insòlita.

Pere Faura havia de tancar la seva trilogia d'una falsa dolçor (Sweet fever, Sweet tyranny i Sweet precarity). En realitat, caldrà esperar uns mesos perquè finalment només ha dut una mena d'assaig obert (que va canviar substancialment de la sessió de dijous a divendres) i que vol ensenyar, des de la ràbia, la precarietat amb què es troba (com la majoria dels seus companys del sector) per viure de la seva vocació (en continu nomadisme).

L'erupció basca d'aquesta edició ha signat interessants projectes, com el nou de Kukai (ara amb Brodas, després d'haver treballat amb Cesc Gelabert i Marcos Morau), o el projecte Egurra a base de música d'arrel de percussió i el punt de trobada dels balls de bastons (fruit del premi Delfí Colomé, que s'intueix que serà molt fèrtil). Menys entusiasta era el públic, tot i que va divertir-se el que va participar, de sorpresa, a Lur away, una mena de cant a la supervivència davant de situacions insòlites. Molt més orgànic i efectiu és el Dispositivo Labranza, que ahir al migdia va reunir una trentena de voluntaris ballant des de la potència de la Terra.

Però més enllà dels espectacles hi ha les contínues trobades que s'articulen i guanyen musculatura, sovint a partir del Pla d'Impuls de la Dansa. Quan es troba la connexió que una idea teòrica es desenvolupi, a foc lent, amb la implicació del sector, es pot aspirar a ser a la fi de la fragilitat. Per fi.