I era tan bon home...
Més enllà de ser músic i gastrònom, Pere Tàpias era un gran personatge
Sovint pot resultar macabre posar en boca d'un finat paraules sobre la mort que en vida va dir. Amb Pere Tàpias no és el cas. De ben segur, en la suposada circumstància que pogués contemplar el meu sepeli, prendria la seva guitarra i cantaria: “Era tan bon home, era tan bon home, però avui s'ha mort. Era tan bon home, quina mala sort.” De fet, la bonhomia que respirava Tàpias era el que el feia ser una persona estimada. Perquè més enllà de ser músic i gastrònom, Pere Tàpias era un gran personatge.
Em vaig assabentar de la seva mort ahir al matí mentre feia cua a la tenda de discos Revólver a Barcelona. Hi havia overbooking a l'interior perquè se celebra el Record Store Day, en què surten al mercat edicions especials de molts músics. N'hi havia de Love of Lesbian, però com podeu imaginar de Pere Tàpias, res de res. No tenim un star-system tan sofisticat com el del món anglosaxó. Però posat a fer fantasia –i després de trobar la peça que buscava– vaig imaginar si hi hauria un forat per a Tàpias per compartir espai a les caixes i les prestatgeries amb Springsteen, Bowie o Madonna. Quin sacrilegi, poden pensar molts –o moltíssims–, però de la mateixa manera que he vist els referents internacionals que cito aixecant el públic a estadis, també he vist i escoltat en directe Pere Tàpias tot exercint d'estrella de l'espectacle. Mai he oblidat en una revetlla de carnestoltes al Poble Espanyol de Barcelona, en plena Transició, com Pere Tàpias, en cantar amb veu gutural –era un gran mestre d'utilitzar la veu com un instrument més– un himne circense acompanyat de la seva guitarra, va fer esclatar el deliri a milers de persones. No és això una estrella? No li dona això la categoria de gran músic que sovint se li treia pel caràcter satíric de les seves composicions. Pere Tàpias era un gran home i també un gran entretenidor, en el sentit americà del concepte, tot i que, amb la seva gorra marinera i el seu suèter vermell, el seu aspecte no encaixava amb el de la colla del Rat Pack.
Pere Tàpias va triar l'humor d'aparença blanca, però amb un gran rerefons social, en un moment que la cançó, en totes las seves branques, intentava trobar normalitat per explicar el món en català, tant pel que fa a la llengua com pel que fa al sentir. Va tractar tota mena de temes, com ara l'emigració, a Moreno de la fe, en què darrere el joc del folklorisme explicava una situació que va donar un nou perfil identitari a Catalunya, i ho feia amb un esperit crític.
No hi faltava la sorneguera mirada a tot el ventall de l'imaginari català. Figures com la tieta, vista des d'una perspectiva divergent de la que feia Serrat. “La tia Maria codonys collia”, cantava trencant així la suposada beateria de les tietes. Passions sexuals que també deixava anar en cançons com ara Antònia, tema estret d'un disc emblemàtic: Si fa sol. I no es pot oblidar la cèlebre La moto, composició que al llarg de molts anys ha estat un referent dels muntatges musicals radiofònics. Però si se'n reia, dels que anaven a dues rodes, també ho feia dels que anaven a peu i practicaven esports saludables. “Jo vaig fent footing”, se'n fotia, ell, home donat a plaers gastronòmics que li van obrir una nova etapa professional més enllà de la música: crític i animador gastronòmic. Una activitat que el va fer molt popular arreu del país i en què va aplicar el mateix mètode que utilitzava en la poesia musical: fer sentir-se bé, riure i pensar, amb quatre paraules bàsiques. En el cas de la cuina, amb quatre patates acompanyades d'un pebrotet. Era tan bon home. Quina mala sort!