Cultura

la crònica

música

El poder d'una cançó

Sempre hi ha una cançó que és la porta d'entrada a “una altra dimensió”, més que la cançó que es reconeix i s'identifica com el gran hit i fa un grup protagonista de l'escena musical. En el cas de Maria Arnal i Marcel Bagés , ho és una cançó amb tanta força com A la vida , d'Ovidi Montllor. Maria Arnal va comparar la cançó de l'Ovidi amb aquesta altra “dimensió” a la qual ella, amb la seva veu, franca, enèrgica, havia guiat el públic del centre cultural La Mercè en el concert de dissabte a la nit del festival Strenes , amb el qual el tàndem presentava a Girona el primer disc, 45 cerebros y 1 corazón (Fina Estampa).

La cantant de Badalona va expressar el poder que només aconsegueixen certes cançons, després de la resposta entusiasta de l'auditori, traslladat ja per sempre més en un univers, el de la tradició, repensada per l'expressivitat i, a voltes, improvisació elèctrica del guitarrista de Flix, Marcel Bagés. El tàndem de cantant i guitarra, formació clàssica però poc habitual, creixia mentre avançava el concert. Amb un inici de nervis d'estrena, la veu de Maria Arnal, que amanyaga les paraules quan s'explica, esdevé poderosa en el cant. I el repertori reivindica la memòria, amb ecos polítics, com els que desprenen Cançó de Marina Ginestà , una història d'exilis, malauradament actuals, convertida en copla i que és molt més que el rostre de la jove miliciana fotografiada a la terrassa de l'hotel Colón.

Maria Arnal i Marcel Bagés actualitzen, perquè no es perdi el fil de transmissió, les cançons de camp del País Valencià recollides per l'etnomusicòleg nord-americà Alan Lomax (1915-2002) i ho fan a Cant del batre , creant ambients sonors, amb moments en què et sents encerclat per un moviment místic, com si fossis un dervix. A El cant de vetlatori tot és delicadesa: puntejar la guitarra, acompanyar la veu en un lament líric. Hi ha poemes com No he desitjat cap cos com el teu, de Vicent Andrés Estellés, i La gent de Joan Brossa , que infonen personalitat a Maria Arnal i Marcel Bagés, per si la combinació de duet pogués evocar el de Sílvia Pérez Cruz i Refree. Perquè la cançó viva és la de la tradició, la dels referents i la que es construeix pròpia. I aquí hi entra el gran hit, colossal, diferent, amb so electrònic:Tú que vienes a rondarme, que sona i ressona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.