“Això és molt Corberó”

Personalment i artísticament, Xavier Corberó era molt ben considerat pels seus companys escultors, ben coneixedors de la dificultat afegida que suposa en el món de l'art dedicar-se a l'univers tridimensional. “Quan érem estudiants a l'Escola Massana –explica l'escultor Josep Maria Camí–, tots aspiràvem a ser un artista reconegut com Corberó i a tenir el seu atreviment amb la matèria, que feia que tractés el marbre d'una manera molt sensible.” Camí recorda que la seva delicada geometria orgànica era tan singular i personal que sovint a l'escola, per analitzar determinades obres, es deia: “Això és molt Corberó.” El també escultor Enric Pladevall admet que Corberó és un personatge clau en la seva trajectòria. “Li vaig anar a portar un catàleg d'una de les primeres exposicions i, coses de la vida, hi havia dos galeristes sud-africans que em van comprar obra al moment i em van oferir una exposició al seu país. Vaig arribar a fer-ne quatre.” Pladevall va conèixer Corberó a Nova York i destaca “la sensualitat de la seva obra i el seu amor pels materials”.

Dins de la seva trajectòria, Corberó va evolucionar o, més ben dit, va crear registres diferents. El seu sensitiu treball en mabre tenia una rèplica en la rotunditat i en la gran presència de les seves peces en basalt, que va començar a crear ja avançada la seva carrera. “En aquestes obres, que se situaven als antípodes de les que feia amb marbre, es veien algunes de les seves característiques personals: sentit de l'humor i capacitat d'adaptació”, diu Pladevall. Per la seva banda, Miquel Planas, catedràtic en arquitectura de la Facultat de Belles Arts de Barcelona, també remarca el lligam de l'obra amb la persona. “Era un personatge interessant per moltes coses. Per això la seva obra era també diversa. Anava des del tractament molt polit de l'alabastre fins a peces com ara les que feia amb basalt, que deixaven veure la potència del material amb què estaven fetes.” Planas qualifica l'obra de Corberó de “pulcra, sensible i un punt intimista, trets que lliguen molt amb el que era la seva personalitat”. El que més insisteix a destacar Planas, però, és el que també posen en relleu tot els que el van tractar: la seva generositat. El seu taller estudi a Esplugues de Llobregat era zona de trànsit de tota mena de creadors, que el podien utilitzar tant per fer-hi una sessió fotogràfica com per rodar-hi un film. Si convenia, es tirava a terra una paret per tenir més espai.

També se li reconeix el mèrit d'haver estat l'instigador que Barcelona es convertís en una mena de jardí d'escultures en l'etapa preolímpica. “Si no hagués estat per ell, no haurien vingut per sota del seu preu de mercat artistes com ara Oldenburg i Liechtenstein. Els seus contactes als Estats Units els va fer servir per ajudar molta gent del país, tot i que va tenir més reconeixement a fora que a casa”, indica Planas. L'escultor Tom Carr també en destaca aquest vessant. “Gràcies a Corberó, Barcelona es va situar en el mapa internacional pel que fa a l'escultura pública. Li hem d'estar molt agraïts.” L'escultora Fina Oliver, quan s'iniciava en l'escultura, vivia a prop de l'estudi de Corberó i sentia el seu influx. “M'agradava molt i el comprenia, perquè, tot i el gran respecte que ha inspirat la seva obra, hi havia qui pensava que era més dissenyador que escultor.”