Un home del Renaixement

Va ser l'escriptor Jordi Coca el que ahir va trobar el concepte més precís per explicar tot el que representa Oriol Bohigas. “És un home del Renaixement”, va dir al final de l'homenatge que l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) va fer a un dels seus grans mestres. Algú va dir que els assistents haurien estat més còmodes a la sala d'actes del centre. A la biblioteca, que és on es va celebrar, no hi cabia ni una agulla. Feia goig veure tota junta la plana major dels arquitectes més prestigiosos de la ciutat i el planter de futurs professionals que s'estan formant. Tots, grans i joves, molts joves, van voler fer costat a Bohigas, present en l'acte i en molts moments emocionat.

L'homenatge es va fer a la biblioteca perquè a partir d'ara aquesta durà el nom d'Oriol Bohigas, que a més acaba de fer donació d'una part del seu llegat bibliogràfic: 4.000 volums que enriquiran encara més aquesta institució en un any important perquè es commemoren dos segles d'ensenyament d'arquitectura a la capital catalana.

A l'home del Renaixement ahir li va caure una pluja d'elogis que posaven en valor la seva tasca tant a la ciutat com a l'escola. Rafael Moneo va brodar amb quatre qualificatius el seu caràcter: “la intel·ligència, la fortalesa, la lleialtat [i ho va especificar: “als amics, al seu país i a la societat”] i la seva capacitat de lideratge”. Hi va acabar afegint la generositat d'un Bohigas que s'ha entestat a involucrar “els altres” en els seus projectes sense importar-li que aquests hagin perdut “alguns matisos personals”. Moneo va voler posar èmfasi en l'impacte que Bohigas va suposar per a l'arquitectura espanyola, “no només a la catalana”, als anys seixanta i setanta. El va evocar com una presència lluminosa en els “petits congressos”, com els anomenen, que es feien a Madrid.

Moneo va concloure el seu discurs donant un parell de voltes a l'enigma de què hagués passat si Bohigas hagués decidit ampliar la seva vida pública a la Generalitat. Es va sentir a dir molt ahir que Bohigas va optar per viure intensament la seva vida i que els productes en els quals s'han traduït els seus coneixements són tots una mateixa cosa. Eduardo Mangada s'hi va referir. “Llibres, edificis, discursos i polèmiques” és un tot, i l'estímul per crear-los, comú: “una reflexió constant sobre Barcelona”, a la qual, més que un model estereotipat fill dels Jocs Olímpics, li ha proporcionat “una manera de fer ciutat”, va reblar Mangada. Aquest temperament va ser decisiu perquè el 1977, en ser nomenat director de l'ETSAB, dugués a terme una sacsejada radical contra l'encarcarament acadèmic. Pere Joan Ravetllat va assenyalar que la figura de Bohigas és original perquè trenca els límits. “L'acadèmic, el professional, l'urbanista, l'escriptor i el transformador s'han barrejat”, de manera que un fil invisible unia el que era un discurs de ciutat amb un programa acadèmic.

Bohigas no ha fet carrera a la Generalitat però a l'Ajuntament hi va deixar una petjada profunda. Coca va estar a les seves ordres i recorda que s'ho qüestionava tot. “Les grans idees de la cultura de la ciutat les sabia, però sempre deia: «i això per què ho fem així? Tenia una energia tremenda, buscava sempre nous problemes per trobar noves solucions”. La conceptualització del pla de biblioteques conté, a parer de l'escriptor, les claus de l'ambició de Bohigas: “Ell no va pensar mai en unes petites sales de lectura sinó en uns equipaments motors culturals.” És aquest “canvi d'escala” el que el fa, segons Coca, una persona “imprescindible en un país petit com el nostre”.

El nonagenari Bohigas no va parlar, però els seus gestos van delatar la seva immensa felicitat.