teatre
Tothom és malvat
Xavier Albertí i Lluís Homar presenten a la Sala Gran del TNC un ‘Ricard III' malèvol per culpa del rebuig infantil i que s'emmiralla amb un públic còmplice
Albertí: Ricard III se sincera amb el públic, d'entrada: “És a l'únic a qui no enganya”
La posada en escena és actual i permet imaginar un viatge pel cervell de Ricard III
Ricard III és la maldat personificada. Shakespeare el va imaginar malgirbat, com a conseqüència de la seva retorçuda maldat. Però el director Xavier Albertí, amb Lluís Homar encarnant el paper protagonista, debaten si les seves males accions són per què ell era dolent per naturalesa o bé com a conseqüència del rebuig, des del seu naixement. Ricard III convida a tots els espectadors que prenguin consciència de la maldat i el dolor que és i té cadascú i que ha de suportar: “Allò que no podem aguantar ho centrifuguem fent més mal i generant més dolor al nostre entorn”, reflexiona el director. Tot i que Albertí defensa el pes de la paraula de Shakespeare (respectant amb pulcritud el vers traduït per Joan Sellent) es distancia de l'interès historicista (evita el darrer acte en què el drama legitima la nova corona dels Tudor, els seus mecenes) per enfonsar en l'ànima humana del segle XVII i d'avui mateix. La dramatúrgia de Lluïsa Cunillé elimina les intrigues aristocràtiques que avui distanciarien el muntatge.
Ricard III s'estrena demà dijous i estarà sis setmanes en cartell a la Sala Gran del TNC. S'augura un nou èxit amb un repartiment carregat d'intèrprets de contrastada trajectòria com són Julieta Serrano (celebra 60 anys a l'escenari), Carme Elias, Anna Sahún, Joel Joan, Roger Casamajor i altres habituals en els repartiments d'Albertí com poden ser Jordi Collet, Oriol Genís, Lina Lambert, Antoni Comas o Albert Prat. En total, són 14 actors, quan la tradició diu que Shakespeare s'ha de representar amb dotze. Si el regnat breu i ferotge de Ricard III indica la fi de l'edat mitjana, el vers de Shakespeare marca l'inici del Renaixement. El dramaturg va rebre l'encàrrec quan només feia cinc anys de la desfeta de l'Armada invencible de Felip II, que pretenia esclafar el Regne Unit, fart que el país donés cobertura al pirata William Drake i sota la justificació de l'afebliment de la religió per culpa del recent anglicanisme. La reina Elisabet necessitava fiançar la corona dels Tudor (després de les guerres fratricides entre les corones de York i Lancaster per acaparar el poder) amb una obra èpica. Un Shakespeare encara primerenc rep aquest encàrrec. L'autor s'inspira en la tragèdia grega quan permet que la reina Margalida (en realitat, ja era morta en el regnat de Ricard III) pogués assistir a la venjança. El dramaturg planteja un monòleg en què el duc de Gloucester se sincera amb el públic. “És a l'únic a qui no enganya.” Tots els personatges reben mitges veritats de Ricard III en la seva lluita per aconseguir el poder. És la combinació d'un fill no desitjat amb la seva ànsia de poder el que el fa malvat. I tant Albertí com Homar insistien ahir que tot ésser humà té una part de malvat i que ha de controlar el seu dolor. Per això, aquesta versió, amb música en directe d'un Antoni Comas molt versàtil, acompanyat també de Robert González cantant de contratenor, es distancia del personatge de sang i fetge malvat, perquè sí que li troba una raó, sense justificar ni compadir-lo): “No es parla d'un monstre sinó d'una persona que exerceix el poder”, remata Albertí. La violència és una eina més per exercir aquesta dominació sobre els súbdits o contrincants a la corona. El director ha volgut donar protagonisme absolut al text (“el 97% és en vers”, calcula Sellent) però també hi introdueix un treball audiovisual en què s'imaginarà un viatge per l'interior del cervell de Ricard III. O planteja una escenografia amb metacrilat i alumini o un vestuari molt actual per evitar una aparcada versió arqueològica.
Homar i Albertí són avui un binomi artístic (“una parella de fet artística”, definia ahir Homar, durant la roda de premsa). Fa 18 anys de la seva primera col·laboració amb la interpretació d'un Hamlet, una altra peça en què és l'actor el qui busca un director per tirar-la endavant. O que el director només afronta si té clar quin serà el personatge protagonista. Homar i Albertí definien la producció de “chim-pún” però lluny de significar que aquesta serà la darrera col·laboració d'Homar al TNC (ha fet quatre aparicions estel·lars, una per temporada, des que Albertí ha assumit la direcció artística), com una mena de fi de festa, ara es refereixen que és el primer títol amb notables referents, a diferència del Terra de ningú de Pinter;L'art de la comèdia d'Eduardo de Filippo, o El professor Bernhardi, d'Arthur Schnitzler, de les anteriors temporades. S'aventura, doncs, que en els anys vinents de Xavier Albertí comandant el teatre públic de les Glòries hi haurà més Lluís Homar al TNC.
“Un borratxo no fa veure que està begut”
Un dels mites de la interpretació de Ricard III és com traslladar la deformitat del personatge en el protagonista. Homar, que s'ha estudiat tots els grans actors que han interpretat el personatge que ha pogut, té clar que el protagonista ha de saber conviure amb la major naturalitat la seva deformitat de la mateixa manera que “un borratxo no fa veure que està begut, sinó que no ho està; tampoc quan s'interpreta un coix cal remarcar-ho forçadament”. Avui se sap que Ricard III només patia una lleugera escoliosi, tot i la imatge monstruosa que idea l'obra: “L'art és més poderós que la historiografia”, remata Albertí. El Ricard III del TNC portarà un collarí ortopèdic, una petita gepa, una bota de ferro i tindrà una malformació als dits i en una mà que li impedirà usar-la amb normalitat. Però procurarà dissimular-ho, no fer evidents els seus defectes físics, insisteix Lluís Homar.
