Cultura

RAMON USALL

ESCRIPTOR

“La realitat mostra que cal ser rebel a qualsevol edat”

“Amb ‘Seixanta-vuit' no he volgut passar comptes amb la generació de la revolta del Maig del 68 a París, sinó que s'hi pot fer una reflexió crítica amb ulls actuals”

“Em sento més còmode amb un detectiu com a protagonista que no pas amb un policia; en Rovira és fidel al carrer Cavallers i a la Lleida popular i del centre històric”

Novel·lista ‘glocal'.
Ramon Usall és professor d'història a l'institut de les Borges Blanques i militant de la CUP, partit amb qui va ser escollit diputat al Parlament aquesta legislatura, tot i que va dimitir abans d'arrencar, per motius personals i per la tensió viscuda dins la CUP. El protagonista de les seves novel·les (i de diversos relats) és un detectiu que des del seu modest despatx al carrer Cavallers i amic dels ambients marginals de la ciutat, porta investigacions que el porten a París, Romania i el País Basc. “Reivindico que partint d'allò local, es pot fer reflexió global”, explica.
En Rovira és un detectiu peculiar, un paio desmanegat que resol els casos gairebé sense voler

Ha estat, juntament amb Emili Bayo, al capdavant dels autors de Ponent més venuts aquest Sant Jordi, amb Seixanta-vuit (Pagès Editors). És la seva segona novel·la i torna a estar protagonitzada pel detectiu Rafel Rovira: un perdiguer una mica desmanegat i d'esperit àcrata que té el despatx al carrer Cavallers de Lleida. Si a Tots els camins duen a Romania (Pagès, 2008) Rovira havia d'investigar la revolució a través de la qual el 1989 es va destronar violentament Nicolae Ceaucescu, a Seixanta-vuit rep l'encàrrec de trobar un home desaparegut per la revolta estudiantil de París del Maig del 1968.

Després de la revolta romanesa, la del Maig del 1968. Per què?
Suposo que respon a la meva dèria com a historiador. Utilitzo la ficció com un recurs de reflexió històrica. La novel·la està feta des de la contemporaneïtat, però la utilitzo per fer una reflexió sobre un temps passat que també ens explica com som.
És una revolta alguns dirigents de la qual van acabar, anys després, dirigint bancs. Ha volgut passar-hi comptes?
Seria pretensiós per part meva. Però sí que es van donar casos d'estudiants revolucionaris que després van abraçar el liberalisme més entusiasta. D'altres, també, van seguir una evolució ben diferent. Ara, amb el temps, s'hi pot fer una reflexió crítica. Es va posar de moda aquella frase que diu que qui als vint anys no és revolucionari no té cor, i qui ho és als quaranta no té cap. La realitat ens demostra que també és possible, i necessari, ser rebel a qualsevol edat.
Aquest cop Rovira té una companya d'investigació, ella és una exdiplomàtica portuguesa que és filla d'un militar implicat en la revolució dels Clavells. Una altra revolució...
Reconec que els fets històrics m'atreuen molt. Ella ha fet una carrera diplomàtica i l'envien a l'ambaixada portuguesa d'Andorra. Però s'hi avorreix i segueix la seva autèntica vocació, que és la del món dels detectius, i acaba anant a parar al despatx d'en Rovira, al carrer de Cavallers...
... perquè a Andorra ha llegit ‘Tots els camins duen a Romania' i vol conèixer aquell detectiu de Lleida... una complicitat metaliterària molt original.
Volia fer l'ullet al lector que es va llegir la primera novel·la. Em va semblar que seria simpàtic.
Ella, a més, aporta els fados al ‘punk' de Desperdicis, que li agrada escoltar a Rovira. I sentim rumba gitana i, és clar, també tenim la cançó francesa. La música és molt present, i de manera eclèctica.
Respon a l'eclectisme del seu creador. Hi apareixen les meves fílies i fòbies, també les musicals. La banda sonora de la novel·la, si en tingués, seria molt variada. També té a veure amb el caràcter de cada personatge. Rovira és un detectiu bastant particular, no és un milhomes sinó un paio una mica desmanegat, que resol els casos una mica gràcies a la gent que té al seu voltant, i manté el despatx al carrer de Cavallers tot i poder anar a altres zones perquè és la Lleida on ell es troba còmode.
No és causal, suposo.
Hi ha una certa nostàlgia per part meva. Hi he fet molta vida, al centre històric de Lleida. Vaig passar moltes hores als seus carrers, a la zona dels vins. El reivindico, el barri antic, cal recuperar-lo. S'hi han fet alguns intents, però força maldestres.
I manté el Rafel Rovira, un detectiu, quan ara la majoria de novel·les actuals del gènere en català hi ha Mossos d'Esquadra. Per què?
No hi estic en contra, però jo estic més còmode amb la figura d'un detectiu que, a més, es relaciona amb la Lleida marginal, popular i carrinclona, mentre que el personatge policial no em genera el mateix. A més, hi ha un dèria personal meva: mon pare era molt lector, un gran lector, i em feia llegir des de ben petit llibres de detectius mentre anava fent tota la col·lecció de La Cua de Palla, de la Magrana, que després vaig llegir jo. I un dia em vaig dir: “i per què no n'escric jo també una?”


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor el sociòleg i jurista Salvador Giner, Creu Sant Jordi al 1995 

Barcelona

Decebedora Europa

SANT SEBASTIÀ

Ombres de la bellesa

BARCELONA
Maribel Verdú
Actriu

“Cada any penso que serà l’últim”

Sitges

A l’entorn de l’assaig

Portbou

Festa familiar a CaixaForum

girona

Alessio Arena, a la sala d’estar

ravós del terri

Ovació per a ‘No volem més cops’

GIRONA
Quim Bigas barreja un grapat  de solos de dansa

Quim Bigas barreja un grapat de solos de dansa

BARCELONA