Cultura

De l'Urgell a Windsor

Lluís Barbé rescata de l'oblit la figura de Mariquita Tennant, una lleidatana del segle XIX cèlebre a Anglaterra

L'autor ha fet una recerca que s'ha allargat més de vint anys per descobrir la vida de Tennant

Mariquita Tennant ens parla des del més enllà. Ens explica la seva vida de recorregut excepcional, que la va dur des del seu Pla de Sant Tirs natal, a l'Alt Urgell, fins a Anglaterra, on es va instal·lar i es va casar un parell de vegades. Tot això va passar en ple segle XIX, i la Mariquita –de Maria i Paquita– es va obrir camí en una societat estrangera i dominada pels homes. Dona forta i culta, va obrir un centre d'ajut a les dones que molts anys després, el 2005, li va valer un reconeixement en forma de placa commemorativa, que van instal·lar a la seva casa de Clewer, a Windsor: “Mariquita Tennant (1811-1860). Lived here and started her work of helping the impoverished women of Windsor [‘va viure aquí i va començar la seva feina per ajudar les dones pobres de Windsor'].”

La descoberta casual de la instal·lació d'aquesta placa buscant per internet va donar l'empenta definitiva a l'economista i escriptor Lluís Barbé (Santa Cruz de Tenerife, 1939, de pares terrassencs) per estirar el fil de la història de Mariquita Tennant –de soltera, Maria Francisca Eroles i Eroles–. Feia temps que Barbé investigava la família dels Edgeworth, a la qual pertany Francis Ysidro Edgeworth (1845-1926), un economista i estadístic irlandès de renom, del qual sabia, pels volts dels anys noranta, que la mare era catalana. Així que es va posar a investigar fins que va decidir plantar-se a Irlanda per trobar més informació. I, de material, en va trobar força: més de dues mil cartes de la família Edgeworth repartides per les biblioteques de Dublín, Londres i Oxford: “Vaig veure que apareixien els noms de la branca catalana, però enlloc deia qui eren i d'on eren exactament, així que vaig continuar investigant.”

D'aquesta recerca, en va sorgir una primera novel·la històrica, Retrat de família sobre fons de trèvols, que va guanyar el premi Sant Joan el 2001. Aquí se centrava en la família prestigiosa dels Edgeworth, un dels quals, el 21è fill de Richard Edgeworth, Francis Beaufort Edgeworth, s'havia casat amb la filla petita d'uns refugiats catalans, uns tals Eroles. El fill més petit de la parella era l'economista esmentat, Francis Ysidro.

La recerca, doncs, va continuar a Catalunya. Barbé havia trobat una carta dels nuvis, Francis i la seva dona catalana, que expliquen, des de Florència, que el pare d'ella, Antonio Eroles, era “comerciant d'indi” i que havia regalat mules a la causa rebel, i que amb els seus “partisans” d'Organyà havia dut a terme un segrest. “La veritat és que estaven molt mal informats, perquè, tal com vaig descobrir amb l'ajut d'Amadeu Rocamora, un economista d'Organyà que va cercar en els registres parroquials de l'Alt Urgell, en realitat Antonio Eroles Sancho era més aviat contrabandista d'indianes i de mules, i va acabar sent comandant dels miquelets d'Organyà. Com a liberal que era, a més, va lluitar contra el baró d'Eroles”, explica Barbé. Va ser aquest Antonio Eroles que es va endur tota la família a Anglaterra, seguint el general Mina, expulsats pels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que van consolidar el govern absolutista de Ferran VII i van escombrar els liberals.

“L'any 1824, més d'un miler d'espanyols liberals van ser expulsats i van anar a Anglaterra, on els van acollir molt bé. Tenien un diari per posar-hi anuncis, i el grup universitari dels Apòstols de Cambridge, apassionats per Lord Byron i la seva lluita per la independència de Grècia, també es va relacionar amb els immigrants espanyols.”

De mica en mica, el trencaclosques va anar prenent forma. Antonio Eroles tenia quatre fills, la Mariquita, l'Isidre, l'Antonet –que era sordmut– i la Rosa, que es va casar amb Francis Beaufort Edgeworth. “Era una família excepcional, perquè, tot i ser de classe mitjana –en la partida de naixement de la Mariquita apareix que el pare era picapedrer–, va vetllar per l'educació dels seus fills, i el fet que l'oncle matern fos vicari de Sant Tir va facilitar que la Mariquita anés a l'escola”.

El recorregut d'aquesta dona, que dominava diverses llengües i tenia un gran temperament, està explicat en la novel·la que ara li dedica Barbé.

Mariquita Tennant (Pagès Editors) és una novel·la històrica en què la protagonista ens parla en primera persona i s'adreça al lector des de la ultratomba. “Acabava d'escriure una biografia acadèmica dedicada a Francis Ysidro Edgeworth (Francis Ysidro Edgeworth. Crònica familiar, 2006), i ara em venia de gust tornar al format de novel·la per donar a conèixer la Mariquita, sobretot a la gent de la zona.”

Barrejant personatges reals i elements històrics documentats amb d'altres d'inventats –gràcies a la llibertat que dona la ficció–, Barbé retrata la vida d'aquesta dona, que es va casar dues vegades, la segona amb el reverend Robert Tennant, de qui va prendre el nom. “La Mariquita era ben bé una dona de caràcter, però tenia les seves febleses. Es conserva una carta en què el marit demana a la seva germana i al seu cunyat que viatgin a Florència per estar amb ella, perquè «està molt abatuda».”

“Molts traumes de la meva infantesa surten aquí”, confessa Barbé, que s'ha dedicat a l'ensenyament del pensament econòmic a la UAB, d'on és professor emèrit. “Ens educaven creient en el pecat en un entorn molt opressiu, tal com li passa a la Mariquita.” Una religió, però també una societat, tal com la retrata l'autor amb detalls del dia a dia, en què les dones no tenien ni veu ni vot, tot i tenir grans qualitats intel·lectuals com les que tenia la Mariquita.

Amb una trajectòria extraordinària, la Mariquita és recordada al seu país d'adopció, Anglaterra, per la seva tasca altruista i incansable. Va morir el 1860, amb tot just 52 anys –la data de naixement de la placa blava de Windsor està malament: en realitat, va néixer el 1807–, i va ser enterrada a l'església de Saint Andrew, a Clewer. Ara surt de la seva tomba per explicar les seves peripècies als catalans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Roses explica l’artilleria de costa amb el seu castell

roses
JOSEP CASAMARTINA
FUNDADOR I DIRECTOR DE LA COL·LECCIÓ TÈXTIL ANTONI DE MONTPALAU

“Se les menysté, però les modistes són les que van fer la moda real”

barcelona
Crítica
cinema

Ni heroi ni terrorista

Juliane Heinemann
CANTANT, COMPOSITORA I MULTIINSTRUMENTISTA

“Els plantejaments de Walter Benjamin són revolucionaris”

BARCELONA
Vinyet Panyella
PRESIDENTA DEL CONCA

“El Conca no és la conselleria de Cultura bis”

barcelona

Una nova veu sense por

girona
CULTURA POPULAR

Santa Coloma estrena mulassa

Cris, en viu a Bescanó

BESCANÓ

Una lírica abstracció

girona