Cultura

Antoni Abad

Artista

“Soc com un catalitzador”

Antoni Abad (Lleida, 1956) fa mesos que està treballant amb persones cegues i de baixa visió a Venècia per configurar el seu projecte La Venezia che non si vede (La Venècia que no es veu), que s'inaugura dijous al pavelló de Catalunya, impulsat per l'Institut Ramon Llull, en la 57a edició de la Biennal d'art. Més que una exposició a l'ús, el projecte d'Abad, comissariat per Mery Cuesta i Roc Parés, és una experiència per al visitant a partir d'un mapa sonor que persones cegues i amb problemes de visió han anat configurant en els últims mesos. Abad pretén que, a partir d'una aplicació de mòbil, BlindWiki, el visitant tingui una vivència similar a la que una persona invident té passejant per la ciutat dels canals. Posar-se a les seves sabates i oferir un canal de comunicació. Cosa que ja ha fet en altres ciutats i amb altres col·lectius, com ara les persones amb mobilitat reduïda, taxistes, prostitutes i gitanos.

No és el primer cop que exposa en la Biennal de Venècia.
Vaig exposar el 1999 en la primera Biennal que va dirigir Harald Szeemann. Allà vaig presentar dos treballs: Últimos deseos, que era una projecció al sostre d'un funambulista nu, que no queia mai, i el vídeo Love story, un pastís de Sant Valentí que al damunt duia escrita la paraula Love. D'allà sortien unes rates que es menjaven les lletres, que es menjaven l'amor.
Com valora la seva experiència amb la gent de Venècia?
Mai és fàcil engegar aquest tipus de projectes però, malgrat que ens hem hagut d'esforçar, ha anat tot d'una manera molt fluida. Allà s'ha format un grup supercohesionat de voluntaris i estudiants. Estic encantat de la vida.
Tots són venecians?
Hem de tenir en compte que a Venècia cada cop hi ha menys venecians... En el projecte, entre el grup de cecs, només n'hi ha tres que viuen a Venècia. La majoria venen de Mestre, però també d'Udine i de Treviso.
Aquest projecte ha estat definit més com una exposició, com una experiència artística. En certa manera, els seus treballs dels últims anys han estat sempre així.
Sí. El que faig és activar un grup de persones per a un objectiu comú, que és el d'expressar-se. Soc com un catalitzador. Naturalment aporto la meva experiència amb els col·lectius anteriors però des del començament no els dono normes sobre el que han d'expressar. Naturalment, jo em documento i informo però la meva feina és de catalitzador. D'altra banda, de vegades em diuen: “Com tries els missatges que es pengen?” No trio res. Tot el que ells volen, es publica.
Així que no hi ha cap tipus de filtre?
No tindria sentit. Aleshores estaria fent de comissari.
Ha treballat amb molts col·lectius diferents però són col·lectius que habitualment no tenen una veu en els mitjans.
Sí, ho vaig recollir el 2014 en l'exposició Megafon.net al Macba, on es van incloure tots els meus treballs amb col·lectius. A partir d'aleshores vaig començar a realitzar projectes amb col·lectius amb discapacitat visual. El precedent havia estat un projecte al Centre d'Art Santa Mònica amb gent amb mobilitat reduïda, que després es va fer a Ginebra i a Mont-real. Però en aquell cas, hi havia un objectiu molt clar de sortir per la ciutat i anar captant els problemes però també assenyalar casos de bona adaptació. Però BlindWiki és un projecte molt més obert. Es tracta de construir un mapa sonor que a ells els pugui també servir per anar per la ciutat però que la gent vident, que vulgui escoltar-ho, pugui tenir una idea de com és la percepció d'una persona cega quan camina per una ciutat.
Per tant, és un projecte que no només està dirigit als no vidents, sinó que és per a tothom.
Sí. Normalment són ells els que publiquen però tu pots utilitzar l'aplicació per, per exemple, passejar per la Ciutadella amb el teu mòbil escoltant com percep el parc una persona cega.
Té la intenció d'obrir el coneixement de l'usuari?
Ho pretenc, sí.
Fa quinze anys que treballa amb col·lectius i la tecnologia mòbil i justament en aquests quinze anys hi ha hagut l'esclat de les xarxes socials, les aplicacions... En certa manera, quan va començar vostè apuntava maneres de fer que avui en dia ja són universals i s'han democratitzat. Es considera un pioner en aquest sentit?
El projecte amb els taxistes de Ciutat de Mèxic va ser el 2004. En aquell moment Facebook només existia en un entorn universitari però nosaltres ja estàvem publicant el projecte des dels mòbils. Facebook no va començar a utilitzar-se des dels mòbils fins al 2009, cinc anys després. Amb això, vam ser pioners, és evident. Però hi ha una gran diferència amb les xarxes socials, ja que aquestes posen en contacte molta gent i el que volen és tenir un creixement exponencial. El nostre projecte jo mai el definiria com a xarxa social, sinó com a xarxa ciutadana, en què uns grups reduïts que es troben i discuteixen del que volen parlar ho exposen al món per a aquells qui ho vulgui mirar i escoltar. Hi ha una gran diferència. Òbviament treballem amb el mateix espai virtual però la pretensió de tenir milions d'usuaris no hi és. L'altra diferència és que els meus projectes necessiten la voluntat del que participa i també del que escolta
.
Vostè va començar sent escultor. Com es va produir el pas de l'escultura a l'art digital?
Jo ja era un escultor estrany... però a partir de 1994 vaig començar a treballar amb nous mitjans. Primer va ser el vídeo i després amb els primers experiments amb internet, projeccions informàtiques... Hi ha un punt àlgid, entre el 2001 i el 2003, en què vaig treballar en el projecte Z, una mosca virtual que t'entrava a l'ordinador i et permetia comunicar-te amb els altres usuaris. Això ja va ser un clar precedent de xarxa social. I el 2003 un dia em trobo per primer cop amb un mòbil amb càmera integrada, que permetia també connectar-se a internet. I és a partir d'aleshores que em plantejo per primer cop aquest tipus de projectes: el mòbil es podia convertir en un megàfon que dona veu a determinats col·lectius sense haver de passar pels filtres habituals dels mitjans de comunicació. Aquí va començar una aventura que encara no ha acabat i que em sembla fantàstica. És cert que s'ha de fer molt esforç primer per aconseguir permisos i contactar amb els participants però, quan arriba el dia en què ja tens la primera reunió i comences a parlar amb els voluntaris, no és que ja vagi tot sol però és el més bonic.
Ja ha pensat a dedicar-se a altres col·lectius després de l'experiència del BlindWiki?
En aquests moments estic molt centrat en els no vidents i no sé fins quan serà o com anirà. De fet, tots els projectes continuen oberts. Uns són de més durada que altres però per exemple el de Sao Paulo va durar set anys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.