La dansa macabra de Strindberg

Mai fins ara s'havia representat professionalment Dansa de mort en català. Sí que hi va haver una versió molt lliure de Dürrenmatt, Play Strindberg, fent temporada, en castellà a la Sala Gran del TBC, el 2006. Jordi Casanovas no entén per què ningú l'ha volgut apropar perquè “té una carpintería molt sòlida”. La funció es representa fins al 9 de juliol a la Sala Muntaner amb un repartiment de luxe: Mercè Arànega, Carles Martínez i Lluís Soler. El duel a tres veus en què tots són víctimes i botxins alhora es trasllada a la dècada dels anys vuitanta: en plena transició democràtica.

Strindberg va tenir una vida molt complicada per la seva difícil convivència amb unes dones a qui atribuïa, inicialment, el paper de musses però que, al cap de poc, considerava les culpables de tots els seus mals. Extrem que denunciava amb uns cruels textos que es feien públics. En una de les seves crisis de parella, va anar a parar a casa de la seva germana que convivia amb un militar. Sembla que aquest va ser el punt d'arrencada d'una trama en què una parella es recrimina una vida vulgar quan s'havia promès un futur idíl·lic. L'arribada del visitant a la casa del quarter arraconat en una illa intranscendent aporta munició perquè la parella es desfogui. El nouvingut, lluny de mantenir-se neutral, també increpa.

Casanovas, que signa l'adaptació i la direcció, té la sensació que és una obra que Strindberg va intentar dominar “però se li va escapar” construint una veritable lluita de titans. Dansa de mort s'avança a la conegudíssima Qui té por de Virginia Woolf? d'Edward Albee, de 1966, que dos anys més tard estrenarien a la gran pantalla Elizabeth Taylor i Richard Burton.