Fonent-se en un

Van sortir a l'escenari talment com si fossin Los Angeles Lakers, fent xocar les mans amb els braços enlaire i donant-se afectuosos cops de pit. Van fer un medley amb fragments d'alguns dels seus hits i, a partir de llavors, durant una mica menys de dues hores, Txarango i el públic (5.200 persones divendres i 5.200 persones ahir) es van anar fonent en una sola cosa i van posar al descobert la identificació que tota una generació de catalans té amb aquesta banda del Ripollès. Tothom (els pares i mares que acompanyaven els fills, els cambrers que servien cervesa, els encarregats de vendre les samarretes...) se sap totes i cadascuna de les cançons de memòria, i temes com Una lluna a l'aigua, que fa només un mes i mig no havien vist la llum pública, són ara grans èxits amb tots els ets i uts.

Txarango es va reafirmar divendres al Poble Espanyol, en el primer concert a Catalunya de la gira d'El cor de la terra, el seu tercer disc, com un dels grups catalans amb més poder i, també, amb més projecció internacional, com quedarà reflectit en una gira per vuit països i quatre continents, amb parada al Festival Glastonbury d'Anglaterra, on s'erigiran en el primer grup a cantar-hi en català. Amb noves incorporacions a la banda i una posada en escena més treballada que mai, Txarango es va sobreposar als problemes de so típics del Poble Espanyol a còpia d'esprémer fins a l'última gota la seva mescla de ritmes càlids de procedències diverses i la seva manera d'entendre's, al capdavall, com una banda de festa major. Van interpretar El cor de la terra pràcticament de manera íntegra i van fer ressonar cançons d'altres moments dels seus set anys de vida (aclamadíssimes Músic de carrer i Quan tot s'enlaira) fent-les valer com el que són: alguns dels temes catalans amb més profunditat popular del segle XXI.

Alguer Miquel, incontestable frontman de la música festiva d'ara a Catalunya, va fer anar el públic per allà on va voler: ara movent-nos tots de costat, ara tots ajupits a terra... Va parlar, abans de cantar T'espero i Quan tot s'enlaira, del drama dels refugiats, que Txarango ha conegut de primera mà: “Hi haurà gent, d'aquí a un temps, que no sabrà explicar-se allò que no va fer”, va augurar. I, quan el públic, en el tram final del recital, va començar a cridar “independència”, no es va estar de dir: “A veure si els que manen ens senten i la fan d'una vegada, que no és tan difícil!”

Albert Garcia, cantant d'Itaca Band, es va afegir a la festa per cantar Volveremos. Els músics de la banda es van fer aquella foto de grup, amb l'audiència d'esquena, que tan defineix aquesta generació de grups i la idea que, amb el públic, tots units són un i, mentre per megafonia sonava una versió en clau jamaicana de Take me home, country roads de John Denver, els Txarango van tornar a casa convençuts d'haver firmat, ben segur, una de les seves moltes gestes com a grup. L'estiu és seu.