L'impacte de ‘Twin Peaks'

Aquests dies, abans de la difusió de la tercera temporada, s'ha parlat molt de Twin Peaks com la sèrie que va reinventar la nova fornada d'aquest gènere televisiu. La història de la sèrie, però, no tan d'èxit com sembla i entre la sèrie de culte i el seu impacte, s'hi mouen moltes coses. L'any 1990, quan la cadena ABC va començar a fer-nos conèixer el primer episodi de Twin Peaks, la sèrie que canviava la televisió era Canción triste de Hill Street –on també hi havia Mark Frost, codirector de Twin Peaks–. La sèrie de moda era Luz de luna i el fenomen de la televisió de pagament, amb cadenes com l'HBO, encara no s'havia imposat. Twin Peaks llançava un repte important en dimensionar la figura d'un dels seus guionistes realitzadors, David Lynch, que acabava de guanyar la Palma d'Or de Canes. A diferència de la televisió europea, la televisió americana no havia assumit el repte i no havia apostat mai per cap idea de televisió d'autor de qualitat. Els anys en què Alfred Hitchcock introduïa capítols de la seva sèrie, quedaven molt enrere. Twin Peaks va tenir una arrancada fenomenal amb 35 milions d'espectadors d'audiència en el primer episodi, fet que va motivar que la cadena apostés per una segona temporada, la qual va tenir problemes per poder-se acabar, i davant la baixa audiència, els sis darrers episodis varen estar retinguts durant mesos abans d'emetre's. La sèrie va tenir catorze nominacions als Emmy i només en va guanyar dues: millor muntatge i millor vestuari. Una pel·lícula que explicava què havia passat la darrera setmana abans de la mort de Laura Palmer va anunciar-se amb el títol de Twin Peaks, Fire walks with me. La seva première va ser al Festival de Canes, on va aixecar una gran expectació, va acabar amb una decepció col·lectiva que va provocar que en molts de països, com ara l'Estat espanyol, no s'estrenés a les sales i anés directament al mercat del vídeo.

És cert que, malgrat aquesta història d'alts i baixos, hi ha un abans i un després de Twin Peaks. El seu impacte no és degut a la manera com va exportar el model sinó a com va crear un model de televisió de situació basada en la barreja de gèneres, la posada en crisi de la versemblança i la recerca d'un espectador de culte que les velles sèries no havien sabut treballar. Twin Peaks jugava amb la idea d'autor com a creador d'un univers propi amb una gran potència visual. Aquests elements tan peculiars no han estat seguits per bona part de les produccions en què el guió domina per sobre de qualsevol idea visual o de posada en escena, en canvi sí que hi ha un eclecticisme en Twin Peaks que impacta. La sèrie proposava una barreja de gèneres. Arrancava amb un format de thriller per derivar cap a un model de cinema de terror en què la lògica quedava aparcada i on el misteri s'imposava com alguna cosa que atemptava contra la racionalitat. El camí estava puntuat per situacions melodramàtiques –els plors del pare de Laura Palmer– i per altres que jugaven a la paròdia deliberada dels propis personatges i situacions. En alguns elements la sèrie fosca derivava cap a la sitcom. La meticulosa construcció dels trenta personatges com a éssers opacs, difícils de classificar tot i la seva aparença estereotipada, creava una tensió. Lynch va desestabilitzar tots els engranatges possibles de la ficció televisiva per imposar el seu univers. Qualsevol espectador coneixedor de Lynch pot trobar el camí que en aquells anys portava Eraserhead a Blue Velvet. Al final, el món de Twin Peaks resultava un món estrany i aquest repte trencava amb una televisió en què els mons havien estat sempre massa familiars. El camí era obert. La televisió va començar a buscar en allò estrany noves receptes i nous camins.