Art

Tony Oursler

Artista multimèdia, que exposa a CaixaForum Barcelona

“Jo volia pintar com Dalí”

Tony Oursler (Nova York, 1957) ha explorat al llarg de tota la seva trajectòria els límits del videoart i la imatge en moviment portant-los molt més enllà dels marcs dels monitors i de les pantalles. La seva obra integra vídeo, escultura i performance. Ara es pot veure un bon exemple del seu treball a CaixaForum Barcelona, que exposa dues grans instal·lacions, d’èpoques ben diferents: L7-L5, una obra del 1984, adquirida per La Caixa, i una reflexió al voltant dels ovnis i la ciència-ficció; i Imponderable, última gran creació de l’artista, un llargmetratge d’hora i mitja, dins del festival Loop.

En les dues obres que presenta a CaixaForum, hi ha un mateix interès per les ciències ocultes, la màgia, allò sobrenatural... El seu avi va ser mag i amic de Houdini i Conan Doyle, però a part d’aquest lligam familiar, per què l’atrauen tant aquests temes?
Tinc interès en la percepció de la gent, en com es formen les seves cosmovisions. De vegades, fixar-te en els extrems et dona una perspectiva millor de la situació completa. Potser té a veure amb seguir la tradició de la psicoanàlisi o del pop-art. Me n’adono que, sense ser una estratègia, el meu treball està basat en les creences, que no necessàriament han de ser religioses, i veure com les creences s’encavalquen.
Aquestes creences són precisament el que ens fa humans?
Sens dubte. Acaben sent el centre de les motivacions de les persones per ser actives. Entens les persones quan entens les seves creences, encara que molt sovint estiguin al marge. Però darrerament, tot això està molt a l’ordre del dia. Estadísticament, per exemple, una de cada tres persones als EUA no creuen en la teoria de l’evolució; segurament un 50 per cent creuen en fantasmes; la mateixa xifra creu en la telepatia... etc. Una altra estadística interessant és que una de cada set persones presenta alguna forma de trastorn mental. Quan comences a connectar totes aquestes estadístiques, et creus el president que tenim o t’escullen com a president!
Té una aproximació racional i científica cap a aquests fenòmens però la seva obra, en canvi, té molt d’irracional i molta emoció. És com si tanqués el cercle.
Totalment. Amb la meva obra, jo també experimento el meu amor i entusiasme pel món, i per descomptat també la curiositat. L’art per mi és una manera d’intentar entendre el món però també a mi mateix.
Diu que se sent continuador del ‘pop-art’ però quina és la influència del surrealisme i del dadaisme a la seva obra?
Vaig estudiar amb artistes conceptuals i vinc del conceptual, però quan era petit m’interessava molt el surrealisme. De fet, vaig conèixer Salvador Dalí! El dia que vaig fer els 18 anys el meu pare em va portar a l’hotel St. Regis de Nova York, on Dalí s’allotjava. Va ser un regal d’aniversari perquè el meu pare sabia que Dalí era el meu ídol. Jo volia pintar com ell, tenia tots els seus llibres... Va ser impressionant veure’l amb un abric de pell i un bastó... va ser molt generós i em va signar un parell de llibres. Jo també esperava veure la Gala, però ella no hi era. Vaig intentar parlar amb ell però a mi no em sortien les paraules.
Una marca de fàbrica del seu estil són els seus ninos, amb els caps on es projecta la imatge. Per què aquesta obsessió pels caps, que semblen atrapats?
Això es remunta al meu interès sobre com funciona la televisió. A la televisió, s’emmarca molt la cara, no es necessita el cos. Als anys 90, en el meu treball hi ha molta decapitació, caps solts que màgicament es mouen, com als films de Georges Méliès. Aquesta separació entre cos i cap és una metàfora de la modernitat, que també existeix a la filosofia. A finals dels 90 vaig començar a treballar en projeccions que rehabitaven el terra, l’arquitectura... Va ser molt alliberador.
Vostè va ser col·laborador de David Bowie, encarregant-se de la direcció artística del concert del 50è aniversari del músic i dirigint el vídeo ‘Where are we now?’ A l’exposició de Bowie, al Museu del Disseny, hi ha precisament una obra seva que apareix en el vídeo. Quin record té de Bowie?
Jo era superfan absolut de sempre. Cap al 1996-97, una de les meves assistents va anar a una exposició meva a Itàlia, jo no hi era però sabia que David hi seria, i vaig demanar a la meva ajudant que li digués que jo era superfan seu. Quatre mesos després, em va trucar, va venir al meu estudi, hi vam estar tres hores i jo intentava enregistrar la fantasia i equiparar-la a la persona. I ens vam fer molt bons amics. Li agradava molt la meva obra i en certa manera ell va adaptar les meves nines a les seves actuacions. Va ser un honor per mi veure la meva obra a l’escenari, als vídeos... Vam tenir una relació molt bona.
David Bowie sempre va estar connectat amb els artistes visuals.
Sí, però jo volia que m’expliqués el seu procés de treball a l’hora de fer música però ell sempre tirava pilotes fora. Però un dia, que ens miràvem les pintures de la meva dona, em va dir que li agradava com les capes es mostraven a la tela i que així era com ell concebia la música, com capes, jugant amb la llum. Crec que va ser una sort que fracassés com a artista visual perquè sinó no s’hagués vist forçat a fer totes les altres coses meravelloses que va fer!

El gest del malestar, a la fira Loop

Gabriel Rolt, de pare holandès i mare catalana, va néixer a Barcelona però des dels 14 anys que no hi viu (ara voreja la quarantena). El 2006 va obrir una galeria a Amsterdam, la ciutat on es va formar, i l’any passat va debutar a la fira de videoart Loop. A part de fer-li una il·lusió tremenda perquè tornava al seu paisatge d’infantesa, no li va pas anar malament: “Durant els dies de la fira no vaig vendre res, però vaig fer el contacte amb quatre col·leccionistes que em van comprar obres al llarg de l’any. Un d’ells, per cert, era holandès.” Coses del món global.

Aquest any, Rolt ha repetit a Loop amb un treball de l’artista Aukje Dekker, Dead Pan Busted, que reinterpreta el cèlebre gag de Buster Keaton a L’heroi del riu, quan li cau la façana d’una casa a sobre (sense ni despentinar-lo), tot recuperant també la imitació que ja en va fer el reputat videoartista i cineasta Steve McQueen a finals dels anys noranta a Deadpan. Dekker deixa de banda la comèdia keatoniana i converteix l’ensorrament de l’edifici (que sí que li toca el cos) en un moment de gran tensió. El gest de la seva cara delata la intensitat dramàtica d’aquest desafiament a la mort.

El món trontolla i en aquesta quinzena edició de Loop, que va tenir lloc ahir i abans-d’ahir a l’hotel Catalonia Ramblas, els gestos d’insurrecció i incomoditat amb l’estat de les coses eren nombrosos en moltes de les 45 videocreacions que s’hi han projectat. A Extrañeza, desprecio, dolor y un largo etc, en què una immensa Esther Ferrer (a la fotografia), de la mà de la galeria Àngels Barcelona, ofereix un catàleg de gestos facials (sense pronunciar cap paraula) que expressen tota mena de malestars. O a Touch and go, de Cristina Lucas, representada per la galeria Juana de Aizpuru de Madrid, amb tot de nonagenaris sindicalistes de Liverpool llançant pedres als vidres de les fàbriques abandonades per culpa de la deslocalització industrial. L’altra cara del món global.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

guardó

Gemma Lienas rep el Premi Cedro per la defensa dels drets d’autor

madrid
cinema

BCN Film Fest premia ‘El destino de Maya’

barcelona
Cultura

Mor Helen Vendler, crítica de gran influència

TEATRE

El Maldà canta Pau Riba i Malvido interpel·lant els joves

BARCELONA

Mario, Llull i el manuscrit Voynich

Liliana Torres
Directora de cinema

“Les mamíferes no tenim l’instint de ser mares”

Barcelona
Crítica

Les tres vides d’una cantant llegendària

ARTS EN VIU

Una funambulista creuarà la plaça Margarida Xirgu per inaugurar el Circ d’Ara Mateix

BARCELONA

Cines que no són ‘només un cinema’

Barcelona