Premi a la banalitat

Ho temíem; temíem que Pedro Almodóvar, que no ha guanyat mai a Canes, no concediria la Palma d’Or a cap cineasta de primera divisió, on ell es complau a jugar, sinó a un de segona. Pot imaginar-se que, a més, Paolo Sorrentino ha apostat per The Square, un film del suec Ruben Östlund que, amb una mirada cínica pròxima a la seva, vol fer presents les contradiccions de l’art contemporani en remarcar que juga a denunciar el “sistema” amb el finançament de les elits burgeses. La pel·lícula transmet el supòsit que l’art contemporani és una presa de pèl remetent a bromes tan sovintejades com les de mostrar una instal·lació amb munts de sorra escombrats per la dona de la neteja. Volent ser incisiu, Östund cau en la superficialitat, la crítica fàcil i la suposada banalitat que vol retratar. The Square, a més, és una pel·lícula infladíssima de metratge que, per això mateix, arriba a malmenar algunes escenes de certa ocurrència.

El jurat presidit per Almodòvar (del qual formaven part l’actor Will Smith; les actrius Jessica Chastain, Fan Bingding i Agnès Jaoui, també directora; els cineastes Park Chan-Wook, Maren Ade i l’esmentat Sorrentino; i el compositor Gabriel Yared) ha decidit atorgar el prestigiós Grand Prix a 120 battements par minute(120 batecs per segon), pel·lícula del francès Robin Campillo, que hi posa en escena les accions del moviment Act-Up-Paris que, a primers dels últims anys 90 va mobilitzar-se per conscienciar sobre la sida. Aquesta era la favorita a la Palma d’Or en una edició que, a més de resultar decebedora, ha inclòs multitud de pel·lícules dirigides per cineastes torturadors que, rabejant-se en la misèria moral, sembla que menyspreïn la humanitat.

Moltes d’aquestes figuren en el palmarès i, de fet, la de Campillo és potser l’única lluminosament humanista entre les premiades: una afirmació del valor d’una lluita col·lectiva que, en certa manera, va prefigurar la dinàmica dels moviments polítics alternatius dels últims anys.

També circulava la idea que la 70 edició podria aportar una segona Palma d’Or a una directora que, per tant, s’afegiria a una llista en què només hi ha una dona, Jane Campion, per El piano. Entre Linne Ramsey, Naomi Kawase i Sofia Coppola, aquesta última semblava que tenia més possibilitats, però s’haurà de conformar amb la millor direcció per a The Beguiled (Captives), en què fa una nova adaptació d’una novel·la de Thomas Cullinan que narra com, durant la guerra de Secessió als EUA, un soldat ianqui ferit sedueix i enganya un grup de dones del sud. La primera adaptació va dirigir-la Don Siegel l’any 1971 i amb la seva, pulcrament dirigida, Coppola vol aportar un punt de vista femení que subratlla la solidaritat entre les dones en lloc de la perversitat i la gelosia, com a conseqüència del desig reprimit, imperants en el film –d’altra banda esplèndid– de Siegel.

Una de les protagonistes de The Beguiled, Nicole Kidman, va ser reconeguda amb el premi de la 70 edició. L’actriu australiana ha estat present a Canes amb tres produccions més, una de les quals, The Killing of a Sacred Deer (Mort d’un cérvol sagrat), del grec Yorgos Lanthimos, també participava en la secció oficial a concurs i figura en el palmarès amb el premi al millor guió. Ho serà per les pretensions simbòliques d’una pel·lícula efectista sobre una venjança en què cap personatge té un capteniment digne.

El desig de venjança també hi és en els personatges dels dos actors que, a banda de l’especial a Nicole Kidman, han obtingut els premis d’interpretació: Joaquim Phoneix, que, amb cara de suportar tot el dolor del món, incorpora a Yoy Where Never Really Here, de Lynne Ramsay, un justicier amb un martell que vol salvar dones (una nena en el cas que l’ocupa) de l’abús masculí; i Diana Kruger, que encarna una dona que vol venjar-se d’uns neonazis, que han matat el seu marit i el seu fill, a Aus dem Nichts (En el fos), de Fatih Akin. El primer és un altre film sensacionalista.

El segon és pla i moralment, i fins políticament, irresponsable. Si s’hi afegeix el premi del Jurat a Nelyubov (Sense amor), en què Andrey Zvyagintsev aporta una visió tremenda de la Rússia contemporània, és clar que, exceptuant el film de Campillo, el jurat no ha apostat per una moral generosa ni tampoc per la bellesa del món, de manera que, dos anys després del menysteniment a Carol, Todd Haynes ha tornat a ser bandejat per Wonderstruck, que segurament és el film més meravellós presentat a concurs.