Adeu en plena forma

“Em fa certa cosa però ho haig de fer”, va confessar Raimon poc abans de finalitzar, ahir a la nit, l’últim dels dotze recitals de comiat al Palau de la Música. “Haig d’acabar com vaig començar...”. I amb Al vent, escrita l’any 1959 mentre anava de paquet en moto, Raimon va posar punt final a una trajectòria de 55 anys als escenaris. “Quan, amb l’Annalisa [la seva dona, a qui Raimon va tornar ahir a mostrar la seva estima amb la nova de trinca Napolitana per a tu], vam decidir fer aquests recitals, no ens imaginàvem el que hem sentit...”, admetia, emocionat, mentre algú del públic li demanava que no plegués. “Està firmat, no em puc tirar enrere...”, ironitzava. “Si arribo a saber que hi hauria tanta gent potser no me n’hauria anat”, havia dit en l’inici del recital. “Són molts anys...”, va concloure, tanmateix. “I fins sempre!”

Raimon va abandonar ahir els escenaris cantant, probablement, millor que mai, i complint aquell “finire in bellezza” que va prometre quan, el novembre, va anunciar la seva retirada. S’acomiada amb força, convicció, uns nivells molt grans d’autoexigència i deixant, qui sap, la porta oberta a futures gravacions. “Aquesta és una cançó que encara no està enregistrada”, va dir quan, en el tram final del concert, va presentar I nosaltres amb ells, una cançó escrita fa tres anys, en què diu: “Al país on visc / la gent que pot no vol, / la gent que vol no pot. / Si la gent que pot volgués / i la gent que vol pogués/ altre país seria / el país on visc.”

El recital d’ahir va tenir el voltatge emocional que s’esperava. Mostra d’això, per exemple, són els crits d’independència que es van sentir quan Raimon ni tan sols havia comparegut a l’escenari i que es van repetir quan, al final, va encadenar la tripleta de cançons amb què, aquests dies, ha finalitzat els seus concerts: Jo vinc d’un silenci, Diguem no i Al vent. En l’inici del procés sobiranista, i com mai havia succeït fins aleshores, en les actuacions de Raimon s’hi cridava independència. D’uns mesos ençà, i servint qui sap si de termòmetre de l’estat d’ànim del país, s’hi havien deixat de sentir. I, ahir, finalment, mentre dels balcons del Palau hi penjaven unes quantes estelades, els crits van tornar a sonar amb rotunditat.

El Cor Infantil de l’Orfeó Català, com ja havien fet en dies anteriors el Cor de Noies i el Cor Mitjans, va ser el primer a comparèixer a l’escenari per cantar Jo vinc d’un silenci i D’un temps, d’un país. A continuació, Mariona Carulla, presidenta del Palau, va entregar al cantant la reproducció d’un vitrall després de recordar que, al Palau, Raimon hi haurà cantat un total de 56 vegades. Hi va haver moments de desconcert quan, al segon pis, algú va començar a protestar davant d’aquest homenatge per part del Palau (i que s’afegeix al que, el dia 12, li va retre l’Smithsonian Institution dels Estats Units). “Què passa?”, va preguntar Raimon davant del sarau del galliner. “No entenc res...”

El recital va seguir el mateix guió dels onze anteriors: trenta-cinc cançons (“o tres cançons i uns quants bisos”, com va dir, murri, el xativí en l’inici del concert) que constitueixen “un petit resum” d’allò que Raimon ha fet “a la seva vida”. Va començar amb A l’estiu quan son les nou, Si miraves a l’aigua, Punxa de temps i Mentre s’acosta la nit (totes, menys la segona, del seu últim disc: Rellotge d’emocions, del 2011, i que Raimon ha defensat aquests últims temps amb gran orgull) i va prosseguir amb Som (“una de les primeres cançons que vaig escriure, fa aproximadament dos o tres segles”). Va cantar, després de No el coneixia de res, un tema que havia recuperat el dia abans davant la visita d’una família de Bilbao (El País Basc, molt aclamada) i, a partir d’aquí, va fer la seva habitual immersió en Ausiàs March (Així com cell qui es parteix de sa terra i Si com lo taur, que el cantant va interrompre per reprendre-la amb el tempo adequat), Joan Roís de Corella (La balada de la garsa i l’esmerla), Joan Timoneda (Bella, de vós só enamorós), Anselm Turmeda (Elogi dels diners) i Salvador Espriu (Petita cançó de la teva mort i, ja al final del recital, He mirat aquesta terra). El concert s’havia acabat d’escalfar, entre d’altres, amb La nit, Al meu país la pluja, Quan jo vaig nàixer i 18 de maig a la “Villa” i, quan dues hores després de començar, va arribar a la seva part final, en la qual també es van sentir Parlant-me de tu, Com un puny i Veles e vents, el que es vivia al Palau ja era un esclat. “Ets el millor!”, se li llançava des del públic.

De cançons fora de guió, finalment, cap ni una. Raimon, que al desembre farà 77 anys, va marxar ahir del Palau de la Música ovacionat, sentint-se estimat i amb unes capacitats interpretatives que voregen l’excel·lència. Fins sempre, sí. Només faltaria!