Com espatllar un best-seller

Va acabar sent un breu assaig sobre com escriure llibres bons, però havia començat en una direcció tan diferent que la crònica podria haver-se titulat “Com honorar els teus avis” o “Maneres de sabotejar la teva pròpia presentació”. A Josep Navarro Santaeulàlia no li agrada explicar gaire res dels seus llibres, que li suposa quasi més esforç que haver d’escriure’ls. Per això el poeta Josep Domènech Ponsatí, que dijous tenia la missió d’introduir el públic de la Casa de Cultura de Girona en les virtuts de La sorra roja (Proa), li va voler posar fàcil amb una dissertació del tot fascinant sobre el seu avi de Colonge (s’ha de pronunciar obligatòriament mastegant l’intens gust fonemàtic del record) que li havia inspirat l’aparició d’uns calçotets llargs a la plana cent de la novel·la. Navarro, més que descol·locat, va sentir-se complagut amb aquesta elaborada evasió. “El meu ideal és que el lector agafés el llibre sense saber-ne res i, per descomptat, sense haver assistit a cap presentació”, va dir, i Xavier Delòs, el llibreter de la Geli que organitzava l’acte, somreia per sota el nas. Tot això forma part, és clar, de les maquinacions dels escriptors –que com tothom sap són molt males persones– per fomentar l’interès per la seva obra en un temps que, com va dir Santaeulàlia, “estem condemnats a l’spoiler”. De La sorra vermella, doncs, ambientada entre la Guerra Civil i la postguerra, els assistents van saber que Miquel Torrent en llegeix fragments amb molta gràcia, que reflecteix una baixada als inferns per salvar una nena perduda de l’“escurçó” del franquisme, i que Santaeulàlia no tenia interès a abocar-hi “divagacions abstractes”, sinó coses molt concretes, perquè “la literatura s’alimenta de petites anècdotes i de detalls”, i més quan l’autor, com és el cas, defensa “el sotmetiment absolut a la realitat” i, en tot cas, es reserva l’enginy a ordenar peces perquè el material narratiu quedi com “una corda ben tibant”. A tothom li anava més o menys bé l’explicació, fins que el també escriptor Antoni Puigverd, des del fons de la sala, va vaticinar, amb aquella seva calma d’oracle, que La sorra vermella no serà un best-seller. Li falta llàgrima i li falta arenga. Els autors d’èxit “fabriquen emocions a partir del fet bèl·lic per motivar una determinada resposta ideològica”, va dir Puigverd, però Santaeulàlia observa les seves criatures des de fora, amb honestedat i equanimitat. L’autor no podia estar-hi més d’acord: “La novel·la és com un reactor: si se sobreescalfa, hi has de tirar aigua.” És a dir: ironia i distància.