Martí Peran. situació crítica
montse frisach
”No és rar que la crítica d’art s’hagi extingit”
Té sentit la crítica d’art avui?
La crítica pot tenir molts sentits; malgrat això, si encara n’hi ha, ja no compleix cap rol destacat. La crítica pot complir moltes funcions: fer de mediació amb el públic (avui l’art mateix ja ha esdevingut una situació de mediació); establir un judici de valor (avui a l’art no li calen sancionadors atès que ja s’ha dissolt en el seu grau zero absolut); produir narrativitat en fer reverberar les obres (avui l’única reverberació operativa és la cerca de visibilitat)... En aquest panorama no és rar que la crítica s’hagi extingit.
S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?
La transdisciplinarietat és un parany de la ideologia del capitalisme creatiu. Per tal de garantir que tots els camps eixamplin el seu radi d’acció productiva es promouen les interseccions i així s’accelera el triomf de la creativitat com a força de treball amb independència de l’ocupació específica –art, curadoria, crítica,..– que li doni l’aval per entrar en joc. Avui, l’intercanvi de rols entre disciplines ja ha esdevingut normatiu. El repte no és doncs pensar més interseccions entre camps, sinó pensar on podríem trobar-nos fora de camp.
Quin és el seu museu preferit? En quin no entra mai?
La funció de qualsevol institució cultural hauria de consistir a facilitar materials (idees, obres, processos, situacions... és igual) per tal d’afavorir una avaluació crítica sobre les nocions ètiques, estètiques i polítiques que sustenten el pacte social. Es l’única forma de garantir la constant actualització i renovació d’aquest pacte. Amb aquest criteri hom es belluga.
Tàpies té successor?
Tàpies és un artista extraordinari que no ha representat mai el genius loci català malgrat aixoplugui les reunions de govern. Tampoc ha estat mai l’artista patriarca que ha orientat les generacions joves sense el qual aquestes no haurien estat possibles. Simultàniament a discernir quins llegats cal continuar, cal aclarir amb quina intenció es proposa.
L’art català ha viscut massa dels grans noms?
Amb independència de la fortuna crítica dels grans noms, l’art català ha viscut massa temps sobre una base social d’elit. Fins als anys noranta no esdevé general que l’artista procedeixi de les classes mitjanes.
Per quins artistes aposta?
Avui tothom aposta per ell mateix; és una obligació. En conseqüència, cap crític, curador ni artista fa apostes per ningú que no li garanteixi unes quotes de resultat.
Realment interessa l’art al públic català?
Tot i el procés que ha conduït des d’un model de centre tradicional, que espera un públic passiu, i els nous models de gestió que subratllen una vocació de recerca, debat, participació i col·laboració, en realitat els índexs d’usuaris no han variat gaire. Crec que això és molt revelador. S’ha atorgat massa centralitat a aquesta disjuntiva menystenint el més important: posar en joc quelcom veritablement pertinent en cada projecte que es “fa públic”. Malgrat tot, cal dir que el món de l’art, en un sentit estricte, fa molt temps que és conscient que el seu públic és el món de l’art mateix i que és davant seu que cerca el reconeixement.
Som un poble artísticament madur?
Em declaro incapaç d’entendre aquesta pregunta. Si hi ha prou artistes prou interessants?, sí; si el nostre ecosistema artístic es pot equiparar als més ben establerts en el context global de l’art?, no; si és raonable la contradicció entre les afirmacions anteriors?, perfectament raonable.
Els polítics es creuen l’art contemporani?
No; però la política no es pot identificar amb un sistema de creences sinó amb els instruments per mediar entre sistemes diferents..
L’art català ha viscut massa temps sobre una base social d’elit
