Teatre

Alfred Arola. DARRERE LES BAMBOLINES

editor de teatre. J.B

“Hi ha perles a descobrir”

Quin valor té el d’editar textos?

El primer valor de tots, és que els directors i les companyies tinguin a l’abast textos perquè els puguin escollir. També permet que les produccions es perllonguin en el temps: Les obres només existeixen mentre estan en cartell. Després, si no hi ha un llibre que remeti al text, pràcticament desapareixen. Per últim, serveix per conèixer com de madur és un país culturalment.

El públic també podrà disfrutar d’un text que no ha tingut temps a fixar-lo mentre el veia a escena.

Realment, avui, no hi ha massa afició per llegir, tot i que comprovem que està creixent. Un bon exemple és el treball que fa el TNC amb els Clubs de lectura a les biblioteques que va augmentant, any a any. Està clar que el teatre s’escriu, principalment, per posar en escena. Però darrere dels deu autors més coneguts, que estrenen habitualment, també hi ha molts dramaturgs que no poden estrenar i que l’edició deixa un rastre en el patrimoni teatral del país.

Autors com Toni Cabré creu molt important editar els seus textos.

Sí, per a ell és molt important com a autor poder ensenyar-los. També significa que ha passat un editor i l’ha seleccionat; no són uns textos qualsevol.

Brossa era d’un parer semblant. Quasi no li preocupava que l’estrenessin. Però sí que es publiquessin

Estem editant les Obres Completes de Teatre. Seran uns 20 volums. La seva mirada és molt intel·ligent. Si no els hagués editat, ara quedaria com un referent que es recordaria per la seva poesia visual, principalment, i per ell mateix Com a personatge, però no com a dramaturg.

En tots els anys que porten en aquesta col·lecció, han d’haver descobert molts autors.

Ara fa 19 anys que vam començar la col·lecció de teatre. Vam publicar Lluïsa Cunillé quan va guanyar el premi Born de teatre el 1999, i ara és un dels referents culturals. Quasi tots els que hem publicat han anat caminant professionalment.

Té sentit editar en paper avui?

Hem fet alguns llibres digitals, però sempre amb una primera edició en paper. L’edició teatral és molt fràgil i està contínuament qüestionada. Però el punt clau dels textos és el seu prescriptor. Passa amb tot. Internet permet pujar el que es vulgui. Però el que compta és el rigor, la garantia de contrast d’un professional o d’un diari. Si busques una informació et sortirà un milió de cerques. Quan s’edita, hi ha un prescriptor que és l’editor. Quan es fa autoedició ,l’única mirada és la del propi autor que acostuma a ser benèvola; no hi ha arbitre, jutge o prescriptor que ho avali, en un principi. A Internet es barreja el que és bo i el que és dolent. Si vols fer un cous-cous trobaràs moltes receptes. Caldrà que contrastis una vintena per veure les coincidències i saber com es fa amb garanties. O fiar-te d’un cuiner. Per últim, Internet té molt d’impacte visual però no tant de contingut.

Vostè prescriu, personalment? Li demanen consell alguns directors?

Jo procuro tenir els meus gustos apart del que editem. No faig la col·lecció només a partir dels meus gustos. En el teatre d’avui hi ha d’haver vàries mirades: la contemporània, la comercial i també algunes traduccions

Què en pensa del Catalandrama (un banc de textos d’autors contemporanis catalans traduïts a diversos idiomes)?

Tot són fórmules. Avui hi ha moltes fonts de coneixement: twitter, Facebook, la ràdio, la televisió, els diaris. No es pot dir que la televisió sigui la bona o que la ràdio o la premsa escrita. Cadascú té el seu valor. Tot és vàlid. Com més canals tingui el teatre, millor. Sempre dic que, malauradament no tinc competència. Això reflecteix el poc interès social. És cert que hi ha noves editorials que ho proven, com la Comanegra. És cert que s’està venent més que fa 10 anys, tot i que segueix sent massa puntual. Quan es va concedir el Premi Nobel de Literatura a Harold Pinter vaig pensar que vendria moltes còpies del que havíem editat. Vam vendre només 900 exemplars. Si hagués estat narrativa, n’haurien estat 50.000!

Hi ha mercat, doncs?

Passa que la cultura s’està capitalitzant massa. Només es publica allò que té garanties de vendre’s. Això és dolent. Per corregir-ho caldria que la societat fos molt més culta. El consum cultural reflecteix el nivell cultural del país. Publicar no és un negoci. Ho fem per diversos motius (el cas de Brossa, per exemple, és militància).

Però no sembla que hi hagi cap blindatge de les editorials amb els seus autors.

No, és cert. Jo els recomano que es presentin a premis i que si poden accedir a editorials més potents, que ho facin. Si es publiquen i es venen altres llibres de la Cunillé, per exemple, fa que sigui més coneguda i ja ens beneficia en global.

Tenen subscriptors per fer més sostenible la col·lecció?

Avui hi ha tres potes, la gent del carrer, el sector teatral i l’Administració que pateixen un cert divorci; no hi ha suficient connexió. Si estàs prop del Poder, tindràs més possibilitat de ser estrenat.

Però això és legítim. És com l’actor que va a les estrenes a ser vist per un director.

És veritat que, dels 40 textos que tinc per a editar, aquell que tingui més contacte amb mi, inconscientment, veurà com se li desbloqueja abans l’obra. El problema és que així hi ha una cultura institucional ben acollida però molts tresors,moltes perles, poden quedar per a descobrir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia