Brian Eno, sense límits

Brian Eno és història de la música. Malgrat els seus extraordinàriament ben portats 69 anys, el músic britànic es resisteix que la seva llarga i polifacètica carrera s’inclogui en cap antologia, perquè, segons assegura somrient, encara no és “prou vell”. Ha plogut molt des de que a principis dels anys setanta Eno, quan era teclista durant la primera època de Roxy Music, es presentava androgin, amb les seves jaquetes de lluentons i la cara maquillada, pur exponent del glam.

Actualment, després de nombrosos discos publicats, de ser productor d’U2, Coldplay, Grace Jones i Talking Heads, i de ser un dels pioners de la música ambient i de la música generativa, el seu nom s’associa a dues paraules: experimentació i innovació. Una fam per trobar nous llenguatges que ha pogut desenvolupar a través de la música, però també a través de les seves instal·lacions multimèdia, on la llum i el so són la primera matèria.

L’exposició Lightforms/Soundforms, que avui obre les portes a l’Arts Santa Mònica de Barcelona en el marc del Sónar, és la més completa del creador feta fins ara, i inclou algunes de les seves instal·lacions més importants i una composició feta expressament per ser escoltada al claustre de l’edifici.

Claustre meditatiu

A l’espai del claustre –tènuement il·luminat com tota l’exposició–, només s’hi han instal·lat uns sofàs per escoltar còmodament New space music, una peça típicament ambient que Eno defineix com un pas més en la seva tècnica compositiva i “probablement la peça més complexa de tota la música generativa”. “En principi era una peça generativa [és a dir, originada per les normes algorítmiques d’un software], però anava escoltant els resultats i, quan hi havia un fragment que m’agradava especialment, tornava a ajustar les normes de l’algoritme i l’enregistrava, el congelava. De manera que la peça té moments fixats i, per tant, al final ja no es tracta d’una obra generativa”, diu Eno.

Comenta el comissari de l’exposició, Lluís Nacenta, que a Eno, encara que deixa clar que no és un home religiós, li agrada entrar a les esglésies per fugir del brogit de l’exterior. El claustre del Santa Mònica, que no deixa de tenir un origen sagrat, és perfecte, doncs, per a aquesta peça. Tota l’exposició està feta, no per ser recorreguda, sinó per estar-s’hi, i Brian Eno recomana visitar-la en solitari: “Això no és un espectacle per a multituds.”

Les seves capses de llum, amb les quals Eno treballa des del principi de la seva carrera, tenen un efecte hipnòtic, són pura pintura en moviment, amb els colors canviant amb un moviment imperceptible. Eno, com David Bowie, amb qui va col·laborar en la trilogia de Berlín, té formació d’arts plàstiques. “En el meu cas l’interès per la llum va ser primer que l’interès per la música. Per mi la llum era com un pintura en moviment. No sé què passava a finals dels seixanta a Anglaterra, que les escoles de belles arts van esdevenir el lloc secret per a la creació del rock... –bromeja–. Sortíem de l’escola d’art i formàvem un grup musical!”

Música a l’aeroport

Però malgrat haver participat de ple en el món del pop i el rock més popular, Eno deixa clar que sempre ha volgut portar la música “més enllà dels seus límits”. O explorar noves possibilitats, com quan el 1978 va publicar el disc Music for airports (1978), una experiència ambient semblant a la del seu últim disc, Reflection, publicat a principi d’any. Precisament aquest últim treball s’ha inclòs en la mostra, però fora dels murs del Santa Mònica, concretament a l’espai de recollida d’equipatge a la T1 de l’aeroport del Prat, on la música sonarà sense interrupció fins al final de la mostra.

Al segon nivell del centre, es pot veure i escoltar una de les instal·lacions més emblemàtiques d’Eno: 77 milions de pintures, una peça que pot arribar a produir el mateix nombre d’imatges del títol. Gràcies, de nou, als algoritmes, la instal·lació genera una combinació gairebé infinita d’imatges, que provenen de l’arxiu del músic, un cop més a una velocitat alentida.

L’artista, que ja ha exposat altres cops a Barcelona, es congratula que avui dia s’hagi desterrat “la idea dels darrers 500 anys que hi havia artistes, d’una banda, i públic, de l’altra”. “Gran part del meu treball vol desmuntar aquesta idea. Avui dia tothom pot ser fotògraf, tothom pot fer un disc sense haver d’esperar l’acceptació d’una discogràfica”, hi afegeix.

Últimament Brian Eno treballa per a hospitals i centres per a malalts terminals. “Fa un parell d’anys un cirurgià em va venir a buscar perquè havia advertit que la seva sogra, que parlava contínuament, s’havia mostrat molt calmada en una exposició meva. I em va demanar que fes una petita versió permanent de la mostra en un hospital a Brighton. Els malalts viuen sovint en un estat de pànic permanent, però és cert, la música és terapèutica.”