Les hores de l’estiu

AL’heure d’été, film d’Olivier Assayas, del 2008, una dona mor sobtadament i els seus tres fills (allunyats entre ells perquè viuen en diferents llocs del món i per les seves diferents circumstàncies) discuteixen sobre què fer amb el llegat. Aquest consta de diferents objectes, alguns dels quals reconegudament valuosos perquè formen part d’una col·lecció d’art i d’altres amb el valor intangible lligat a l’experiència viscuda, i d’una casa familiar en què, certament, hi van passar moltes hores d’estiu. Pot semblar burgès, però cadascú, a banda dels valors patrimonials, hi pot reconèixer alguna cosa relacionada amb la memòria de les cases habitades i de les coses. He pensat vagament amb L’heure d’été veient La película de nuestra vida, un film concebut amb una gran llibertat per Enrique Baro Ubach que s’acaba d’estrenar entre nosaltres. També podria haver començat dient que el cinema va iniciar-se amb imatges d’obrers sortint de les fàbriques i de trens arribant a l’estació, però també amb els Lumière filmant moments de la família a la seva casa. I afegir-hi que hi ha tota una tradició de cineastes amateurs que, a vegades d’una manera obsessiva i també amb molta cura, han enregistrat la vida domèstica per reflectir-hi una felicitat que, com va insinuar José Luis Guerín al film-assaig Tren de sombras, pot contenir tristeses i fins i tot drames amagats... La relació d’aquestes maneres, entre altres possibles, de començar a escriure el text no és aliena al fet que La película de nuestra vida, primer llargmetratge de Baro Ubach, és difícil d’abordar per la seva mateixa llibertat vinculada a una lleugeresa joiosa i alhora discretament malenconiosa. El cas és que la vivència de l’estiu hi és invocada a partir d’una casa que pot suposar-se una segona residència. Però, a diferència del film d’Assayas, no és una propietat que, heretada, s’ha convertit en un problema. De fet, és una casa de la qual hem de suposar que ha deixat de pertànyer a aquells que l’ocupen en la pel·lícula: tres homes de generacions successives que, del més jove fins al més gran, són encarnats, respectivament, pels actors Nao Albert i Albert Garrido i, cosa que suggereix la singularitat de l’experiment entre la ficció i no s’acaba de saber què del real, per Teo Baro, pare del director del film. Això que podem suposar és enunciat per una veu femenina que, contrastant amb les presències masculines, explica a l’inici del film: “Des que vam vendre la casa de Begues, fa uns anys, tinc un somni que es repeteix amb freqüència. Aprofitant que els actuals propietaris no hi són, tornem a ocupar aquella casa i ens en fem els amos. Tornem a les nostres habitacions, a les nostres converses vora el foc de la cuina, a passejar pel jardí.” Aquesta veu de dona, que se sent mentre es mostren imatges d’un film de família en què els seus membres entren fins a desaparèixer en una caseta de lona al jardí, hi afegeix que, en el somni recurrent, els nous propietaris tornen i ells s’amaguen perquè tenen vergonya que els diguin que la casa ja no és seva.

És així que els tres homes ocupen la casa com si fossin uns “fantasmes”, que hi tornen per reviure-hi les hores d’estiu. O posem-hi que el cinema, fent visible l’espai de la memòria que fa que la casa continuï sent seva a banda de la propietat, els concedeix l’oportunitat d’habitar-la de nou per tornar-hi a rentar els gots, a estendre la roba, a banyar-se a la piscina, fer-hi l’aperitiu, retrobar-se amb els llibres il·lustrats i les revistes de cinema, fer-hi festes i cantar. Aquestes imatges dialoguen amb les de les pel·lícules familiars filmades per l’avi i el pare d’Enrique Baro Ubach. El cinema com a memòria i com a present constant. També com a joc. I com una sorpresa que l’espectador pot descobrir. Som a l’estiu. Enjoy.