Treure la dona de la cuina

En l’excel·lent film d’Alejandro Amenábar Àgora descobrim la vida de la matemàtica, filòsofa i astrònoma Hipàtia, una dona que li toca viure a Alexandria, Egipte, al segle IV dC en un moment en què el cristianisme s’acaba imposant al paganisme i al judaisme i, amb ell, les dones s’han de sotmetre als homes. De fet, acaba assassinada en mans dels seguidors del bisbe Ciril d’Alexandria, que la titlla de bruixa pel seu ateisme. Doncs bé, uns quants segles més tard, gairebé tocant al segle XX, les coses, per a les dones, no havien canviat gaire. Charlotte Perkins Gilman (1860-1935) és una dona que també li va tocar viure en una societat dominada pels homes en què el rol de les dones es limitava al canviar bolquers i fer magdalenes. Però Perkins es va revoltar i va obrir una escletxa per on començaria a escolar-se el torrent imparable del feminisme.

Escriptora, poeta, dramaturga i, sobretot, activista, Perkins va deixar un extens llegat d’obres, una de les més importants ens arriba ara per primer cop en català amb l’editorial Gregal. Es tracta d’El món de l’home o la nostra cultura androcèntrica, traduïda per Maite Coll Mariné, un al·legat a l’emancipació econòmica i laboral de les dones.

Tal com explica el professor Rodrigo Andrés en el pròleg, el recorregut de Perkins és ben peculiar i demostra la gran fortalesa que tenia (malgrat que en la seva època la veien com una dona feble perquè no volia passar pel sedàs). La qüestió és que, un cop casada i amb una filla, va suggerir al marit que li donés un sou pels seus serveis amb les feines de la llar. No cal ser gaire perspicaç per imaginar la resposta del marit, i això que era un artista (Charles Stetson). Perkins va caure en una profunda depressió. Aleshores li van aplicar l’anomenat “tractament del descans” del Dr. Weir Mitchell, que consisteix a fer repòs total al llit i abandonar tota activitat intel·lectual. Va ser en aquest context d’aïllament que va escriure el seu títol més conegut El paper de paret groc (en català per Laertes Edicions, 2016), en què denunciava aquest dràstic i ineficaç tractament mèdic.

Després de separar-se del seu marit (el matrimoni va durar vuit anys), va decidir deixar la seva filla amb la nova família que havia creat Stetson per poder-se dedicar a l’escriptura. Aquest gest, no cal dir, li va valer tota mena de crítiques per part de la premsa.

Anys més tard, el 1900, es va casar amb George Houghton, el seu cosí germà, i va poder dedicar-se de ple a la seva feina intel·lectual, a impartir conferències sobre el sufragi per les dones (que s’aconseguiria als Estats Units el 1920), els drets de les dones i les reformes socials. Bàsicament reclamava delegar en professionals les tasques de la llar i l’educació dels infants, i que les dones fossin autònomes econòmicament. Va escriure una desena d’obres de ficció i va editar durant sis anys la revista The Forerunner, a banda d’escriure assaig amb obres com la que ara presenta Gregal, que va ser publicada el 1911. “El volum representa un espai privilegiat per valorar la increïblement avançada anàlisi crítica de Gilman sobre la nostra cultura androcèntrica”, comenta Andrés, per a qui el segle XXI “ha canviat ben poc, contradictòriament, la seva cultura androcèntrica”.

El 1935, víctima d’un càncer de pit, es va suïcidar: “He preferit el cloroform al càncer”, va dir en una nota. Després de la seva mort les seves obres van perdre difusió, però a la dècada dels setanta han estat recuperades, i avui dia Perkins integra el grup de les autores clàssiques americanes del dinou, portadora d’un missatge que, un segle més tard, no ha perdut actualitat.