El ‘Sinatra’ de Cervià

De Cervià de Ter a París. La història de Llorenç Pagans (1833-1883) té aquests punts geogràfics de partida i final. Pel mig, un recorregut “apassionant, inabastable”, com descriuen Joaquim Rabaseda i Joan Gay, professors de l’Escola Superior de Música de Catalunya i autors a quatre mans de l’última biografia d’aquest cantant, pianista i compositor nascut a terres gironines i que va triomfar a la capital francesa, quan aquesta ciutat era el bressol de l’impressionisme i bullia de creació artística. Un personatge que no dubten a qualificar de “Frank Sinatra de l’època”, una celebritat que, malgrat mantenir relació amb personalitats com ara Manet, Monet, Degas, Rossini, Zola i Dorée, encara avui és un perfecte desconegut a casa nostra.

Per pal·liar aquest desconeixement i fer justícia històrica, els autors del llibre Llorenç Pagans (1833-1883). La veu dels impressionistes (Biblioteca Fundació Valvi de Curbet Edicions) presenten aquest estudi, desenvolupat a partir de la beca Valvi que van guanyar l’any 2010 –un retard que té com a justa coartada l’ingent volum d’informació que han tingut entre mans–, amb la voluntat d’explicar la realitat musical del biografiat amb un major rigor que anteriors treballs, les característiques de la seva formació, els models professionals que va desenvolupar i els espais on va actuar. Tot, amb una visió contextualitzada d’aquells salons i teatres que freqüentaven els impressionistes, entre què Pagans era “la veu”, tal com deixa clar el títol d’un assaig que sorprèn, gratament, pel to literari d’alguns dels passatges. “En aquella època del París pre-torre Eiffel, Pagans era tota una celebritat, que s’associa a una veu, un repertori i anys després a una nostàlgia”, remarquen.

Malauradament, com expliquen Rabaseda i Gay, a Pagans se’l recorda més per les pintures de Degas en què apareix retratat (fins a cinc quadres, alguns del Museu d’Orsay) que no pas per la música. Ho atribueixen a diverses causes, entre d’altres pel fet que el fonògraf no va arribar a temps i, per tant, no n’existeix cap reproducció sonora. També ho pressuposen per la manca d’interès dels mateixos historiadors francesos (serà allò que en diuen chauvinisme?) i catalans (molta de la documentació és a l’estranger i els musicòlegs de sempre han preferit estudiar compositors i no pas cantants).

Entre altres adjectius, a Llorenç Pagans el qualifiquen de “peculiar” o “singular”, com ells mateixos matisen, “perquè no té altres models contemporanis en paral·lel”: “Ell era fill de casa bona i no cursa estudis, ni a l’escolania com s’ha dit, sinó que manté una relació amb els teatres de l’època on emprèn una sorprenent carrera com a cantant.” Això sense dir que han descobert que li agradava “transvestir-se en ocasions i ambients carnavalescos” i va ser precursor avançant-se a reivindicar la música de Mozart –va interpretar en una casa orientalista el Rapte del serrallo, ja el 1906, “molt abans que ho fessin altres”.

Estem parlant de la biografia definitiva? Ho seria si no fos que, com declaren, només n’han abordat “un 30 o 40 per cent” i, per tant, ja anuncien que la biografia de Pagans tindrà continuïtat. “Hem deixat temes per desenvolupar i som conscients que n’hi ha d’altres que desconeixem. A més, ens encanta desconstruir personatges gironins. Ho vam fer amb Cugat, abans, amb Juli Garreta i ara, amb Pagans.” El que és clar és la música forma part de la seva vida i així ho volen transmetre. I també, tampoc se n’amaguen, “perquè és l’excusa perfecta per tornar a París i anar a Londres”. I els lectors amb ells.