Bossa dolça

En un ambient de cordialitat i davant de més de 1.200 persones, el guitarrista paulista Toquinho i la cantant bahiana Maria Creuza van reviure en la inauguració de la 55ª edició del Festival de Porta Ferrada el disc que tots dos van gravar amb Vinicius de Moraes al cafè La Fusa de Buenos Aires, el 1970. En una de les carpetes de presentació del disc, el malaguanyat poeta i diplomàtic carioca Vinicius de Moraes evocava que el disc s’havia gravat en un ambient de “bohèmia i gran cordialitat, en què no van faltar els elements primordials: ampolles de whisky i dones boniques”. “Vam registrar el nostre xou amb aquell mateix esperit d’íntima comunicació i informalitat que ens agrada transmetre en les nostres cançons.” Toquinho es preguntava, en la sessió de divendres a Sant Feliu de Guíxols, com podia ser que un disc sense grans preocupacions tècniques pogués ser, encara avui, gairebé mig segle després, en la primera posició de la música brasilera. Es va respondre que ho és perquè conté “veritat” i es va definir com un fill de la bossa nova, la que van crear personatges excepcionals com ara Vinicius, Jobim, Carlos Lira, Baden Powell i el seu mestre Joao Gilberto, que va recordar en moltes de les peces instrumentals i cantades, interpretades amb talent i eficàcia, malgrat l’afonia que arrossega els darrers dies. Seguint un guió semblant al que va fer fa un any als jardins de Pedralbes, i acompanyat del baixista Ivani Sabino i del bateria Pepa d’Elia, Toquinho va oferir un concert equilibrat, que va passar lleuger per la nit agradable al port de Sant Feliu.

Simpàtic i alegre, el guitarrista va obrir l’actuació amb peces històriques del repertori de la bossa nova. Per exemple, va explicar que va robar a Vinicius la lletra de Tarde em Itapoá, que havia de ser per al compositor Dorival Caymmi i la va convertir en un clàssic de la música popular brasilera. A continuació, va unir-ne dues més, Corcovado i Garota de Ipanema, en un sol tema per arribar a Aquarela, que va tenir un gran èxit en un disc en solitari que va signar a començament dels vuitanta. L’actuació a trio es va allargar durant quaranta minuts fins a desembocar en magnífics temes instrumentals, com ara un fragment d’una cantata de Bach.

Acompanyada en el primer tema del seu marit, el pianista argentí Víctor Vélez, Maria Creuza va continuar amb la recuperació d’himnes memorables com ara Manha de carnaval i Eu sei que vou te amar –amb els cinc artistes a l’escenari–, i després amb Creuza sola com a solista amb Berimbau, Se todos fossem iguais i el gran èxit Voce abusou, entre d’altres. Amb la tornada de Toquinho, l’últim tram del concert va estar protagonitzat per Canto de Osanha, A felicidade, Tristeza i la divertida Tonga da mironga de kabuleté, que Toquinho va explicar que el carioca Vinicius va composar enmig de la dictadura brasilera per criticar els militars sense que els entenguessin. Nit d’evocacions amb cançons resplendents, de què algunes encara sonen a les ràdios i als hotels com si fossin els temes dels Beatles o de Frank Sinatra, que també es va enamorar de la barreja de jazz i samba de la revolució musical brasilera. Moments dolços i de bons sentiments, transcrits per dos dels seus grans protagonistes.