Cultura

la crònica

Melancolia al paradís

  • Madeleine Peyroux , amb el contrabaixista Barak Mori Foto: MARTÍ ARTALEJO.
  • VÍDEO: Vídeo del concert de Madeleine Peyroux a l'Estartit.

A Madeleine Peyroux l’acompanya una reputació de melancòlica. La novaiorquesa hi va ironitzar de bon principi, en el concert de dissabte a la nit en el marc del Festival de Jazz de l’Estartit , i potser per això, per desdramatitzar la veu d’àngel ferit de les grans dames del jazz i blues, va triar per començar el repertori de la nit (Getting some) Fun of life. Del seu aclamat primer àlbum Dreamland (1996), Billie Holiday en té un enregistrament el 1944. La Peyroux –que d’adolescent va trobar un mirall iniciàtic amb Lady Day– s’ha construït una carrera que, vint anys després d’aquell debut que tantes expectatives va crear, gaudeix de diverses i riques ànimes, no només la de la veu clàssica del jazz, al mateix temps que s’allunya de la imatge de diva, i dels excessos fatals de Billie Holiday.

Molt natural i simpàtica, alhora que expressiva i seductora, ho va demostrar dissabte a la nit en un entorn, –l’escenari situat a la plaça de la Llevantina, arran de mar– que va qualificar com “el paradís”, per a algú, va dir, que viu a Brooklyn. Va repassar part de Secular hymns (2016), en què versiona temes essencials com ara Tango till they’re sore de Tom Waits, una deliciosa Trampin’ de Patti Smith i If the sea was whiskey de Willie Dixon, una de les “cançons de beure”. Madeleine Peyroux explica, en els seus concerts, que fa tres tipus de cançons: tristes, d’amor i de beure. Sovint s’ajunten, hi va afegir. En aquesta línia va interpretar Isn’t this a lovely day, sobre una història d’amor en un dia de pluja. Madeleine Peyroux excel·leix amb les versions de Leonard Cohen i a l’Estartit va seduir amb Dance me to the end of love i Bird on the wire. Per a elles, primer, va dedicar la cançó Shout, sister, shout –tota una alegria per al cor i per a l’ànim– de la cantant de gospel Rosetta Tharpe, a la qual Peyroux atorga un aire molt swing, molt ballable. No va interpretar, però, el gran èxit Don’t wait too long, que sona en les classes per aprendre lindy-hop. I, per a ells, Everything I do gonh be funky d’Allen Toussaint. No va ser, però, una nit només de dixie o de blues, de la Peyroux més sofisticada vocalment. La cantant es va vindicar també com una cantautora de ple, quan el guitarrista Jon Herington i el contrabaixista Barak Mori –amb els quals ha estat de gira els últims dos anys– la van deixar sola a l’escenari. Especialment sensible va ser la versió que va fer de No soy de aquí, ni soy de allá, del “gran mestre gaucho Facundo Cabral”. O perfecte pel lloc i l’hora, la bossa nova de Moraes i Jobim, Agua de beber. Madeleine Peyroux, amb aquest cant a les ganes d’estimar, apel·lava de nou al plaer, i menys a la melangia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Humor forjat

Mor Antonio Fraguas, ‘Forges’, un dels motors de la rebel·lia de l’humor gràfic en l’etapa de la Transició

Barcelona
 

L’obra censurada, de bolos

barcelona
 

La bellesa útil

barcelona
 
RAFAEL VALLBONA
ESCRIPTOR I COEDITOR DELS QUADERNS DE LA FONT DEL CARGOL

“Volem difondre l’obra i els autors vinculats al Maresme”

Premià de Dalt
 

Accés públic a part del fons Fontserè de l’arxiu de Banyoles

BANYOLES
 
ANTONI VECIANA
AUTOR DEL TEXT TEATRAL PATRÓ, QUE S’ESTRENARÀ ELS DIES 3 I 4 DE MARÇ AL BARTRINA DE REUS

“Quan s’acaba el llenguatge i el diàleg comença la violència”

REUS
 

‘Fuga de conills’, el retrat agredolç d’una generació

girona
 

Femenina i singular

Barcelona
 

Retrat cobdiciós

barcelona