Cultura

Costa-Gavras

Cineasta

“Quan un poble té ganes de votar, cal deixar-lo fer”

Agraït
Poques hores abans de rebre el premi, Costa-Gavras confessava : “Em va sorprendre, em sento molt honorat de rebre un premi d’un país sencer i també de representar el cinema en aquest club de gent que l’ha rebut que és una llista impressionant; soc amic d’Edgar Morin i Amos Oz, i coneixia Doris Lessing, Levi-Straus, Václav Havel...”
Hem arribat al final d’una civilització, la dels estats, i som en la civilització digital i de la globalització
La gent diu que jo faig films polítics, però jo penso que tot és polític. Són films nascuts de la passió

La “mirada crítica i compromís social” de Costa-Gavras, mostrats a través de pel·lícules com Z, Estado de sitio, Desaparecido, La capsa de música i Amén, l’han convertit en el primer cineasta guardonat amb el Premi Internacional Catalunya en 29 edicions. Als seus 84 anys, aquest cineasta nascut a Grècia el 1933 i acollit per França als 19 anys manté la ment ben lúcida i té prou energia encara per preparar una nova pel·lícula.

El jurat vol reconèixer “el cinema com una de les grans formes de representació artística”. El veu així també?
Penso que tenen raó. El cinema com a art a vegades és discutit, però jo penso que és un art nou, molt jove, que ha sacsejat el món, l’ha transformat profundament, ha canviat les consciències, perquè permet trobar-se amb persones d’arreu del món, d’Àfrica, la Xina... i ens permet veure’ns a nosaltres mateixos. Veient els altres, un s’acaba veient a un mateix; identificant-te amb els altres, acabes entenent-te. Hi ha una altra cosa que penso sovint i que la gent no té gaire present: el cinema ens permet veure’ns nus, es poden veure els homes i les dones nus al cinema. Abans no era possible, només en quadres i altres formats, però sempre en imatges fixes.
Vol dir nus en sentit literal?
Sí, literalment. El cos humà ha existit també gràcies al cinema. Abans apareixia sempre cobert. En aquest sentit és un art essencial. Amb el format de film hi ha grans obres d’art, que no vol dir que ho siguin tots els films, com passa amb els llibres, la pintura...
El president Puigdemont va dir quan es va fer públic el premi que les seves pel·lícules són “símbols” contra la intolerància, la repressió i la falta de llibertats.
Evidentment em sento orgullós de sentir això del president d’un país, però he de dir també que quan faig les meves pel·lícules no penso en tot això. Faig pel·lícules sobre històries que m’han apassionat profundament. A vegades la gent diu que jo faig films polítics, però jo penso que tot és polític. No segueixo una mena de programa, són films que neixen de la passió, d’una situació que m’ha afectat i m’ha preocupat profundament. Per aclarir tot això publicaré un llibre a França al novembre.
Què opina del referèndum sobre la independència que s’ha convocat a Catalunya?
És un tema molt complicat, he intentat informar-me tant com he pogut, he llegit molts articles en francès, en espanyol, fins i tot en anglès al New York Times. Opinar sobre un tema tan complex i que conec tan poc no seria correcte, però això no m’impedeix pensar que quan un poble té ganes de votar, cal deixar-lo votar. No s’ha d’impedir mai aquesta llibertat de vot. El correcte és deixar fer i veure el que pensa el poble. I pot passar que el poble voti i després canviï d’opinió. La història és molt complicada, jo només puc dir exactament el que penso. No és una posició obertament a favor d’aquest o d’aquell.
Pensa que hi ha dèficit democràtic arreu del món, fins i tot a Europa?
A Europa també hi ha dèficit democràtic, sens dubte. El problema ve dels partits; a còpia de prometre coses al llarg dels anys i no complir-les, s’han perdut les ganes de votar. Això és el que ha passat a França. També és culpa dels electors. Ens agrada sentir promeses, sentir coses que els polítics no podran complir així com així.
A l’inici de ‘Z’ diu: “Qualsevol semblança amb la realitat no és per atzar, és voluntària”. Això es pot dir de tot el seu cinema?
Jo podria posar aquestes paraules, efectivament, a l’inici de totes les meves pel·lícules. No ho vaig voler fer perquè seria repetitiu, però, en tot cas, per fer cada un dels meus films que es basen en històries reals, fins i tot quan utilitzo metàfores, intento aprofundir en els meus coneixements sobre el tema. Una pel·lícula no és explicar la història, és espectacle. No és un discurs polític, ni històric, ni universitari. I en un espectacle, sempre he pensat que s’han de mantenir les característiques dels personatges i de les situacions, sense manipular-los per fer-los més espectaculars i atractius. Una pel·lícula com Amen em va portar molta feina de recerca, i al final vaig esmentar els llibres que havia consultat per poder dir que em basava en fets reals.
Després d’haver retratat militars colpistes, dictadors, criminals de guerra... encara conserva la fe en l’ésser humà?
Sóc raonablement optimista, perquè penso, des que vaig prendre consciència als anys cinquanta i seixanta, que hi ha hagut una millora de la societat, gairebé en tots els dominis. És cert que hi ha coses inacceptables, cada vegada hi ha rics més rics i pobres més pobres, però hi ha hagut una millora. Per exemple, la Unió Europea ha suposat un clar avenç, tot i que encara s’ha de millorar.
Fa cinc anys va descriure en una entrevista a El Punt Avui la situació de Grècia com una tragèdia. Què ens en pot explicar ara?
La tragèdia continua, de fet encara és pitjor. Vaig llegir fa uns dies que hi ha 350.000 joves grecs, llicenciats universitaris en enginyeria i altres estudis, que han marxat a l’estranger. Som un país de deu milions d’habitants, n’han marxat molts. El país s’ha empobrit, i és terrible, perquè no tornaran demà, fins i tot si la situació millora. Han començat una vida a l’exterior, a Alemanya, Suècia, Canadà..., i s’hi quedaran. Són gent amb una capacitat intel·lectual important, i, amb la seva partida, és Grècia que perd la capacitat. I pel que fa a la vida quotidiana dels grecs, no ha millorat gens, al contrari.
També va dir que estem al final de la nostra civilització.
Hem arribat al final d’una civilització, la dels estats, i hem entrat en la civilització digital i de la globalització. Hi ha un canvi radical de tot: de la percepció de la vida, la connexió... I encara no hem trobat les solucions a això. També en cinema, la digitalització ha suposat una mena de revolució profunda, amb vessants positius i també negatius.
Els personatges dels seus films rarament són bons o dolents, i evita els finals feliços.
El món és molt complex. Som molt diferents els uns dels altres, i és cert que el cinema sol mostrar bons i dolents. No es pot fer sempre aquesta divisió. Hi ha gent amb interessos diferents de nosaltres, ho vaig intentar explicar a la meva pel·lícula Estado de sitio [1972], on un assessor nord-americà explica per què fan el que fan. No és perquè sigui dolent o estigui boig, hi ha una filosofia darrere la seva manera d’actuar. La major part de les persones de la societat que són dolentes per nosaltres no ho són per altres persones. Cal acostar-s’hi, explicar per què actuen així, i potser així podrem entendre alguna cosa. Jo vaig intentar entendre, per exemple, per què el papa Pius XII no va condemnar mai l’horror nazi.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mercader, nou president de la Fundació Dalí

El Patronat de l’entitat el va escollir ahir en una reunió extraordinària

Figueres
 
Moshin Hamid
Escriptor paquistanés

“Tots som migrants”

madrid
 

John Morrison explora com destruir un quadre a la Valvi

Girona
 
Patrimoni

El Mume rep el fons de la família Blasi

 

Lady Gaga cancel·la la gira europea

barcelona
 

Gema 4, Sound Six i Velvet Candles, al Veus d’Olot

OLOT
 

Volen que el Mercadal de Reus sigui plaça de 10

reus
 

Pilar de dol dels Castellers de Berga a Cardona

cardona
 

Una illa d’art a l’Espai 13

barcelona