‘Joshua Tree’ immortal
U2 exhibeix caràcter i recursos tecnològics en el seu “retorn” a l’icònic disc del 1987, davant 55.000 persones entregades a l’estadi olímpic Lluís Companys
El grup va refilar ‘The Joshua Tree’ davant una pantalla de vídeo led de 61 metres d’amplada
Bono va dir que havia anat a l’exposició del seu “amic” David Bowie al Museu del Disseny
Costava imaginar, en els temps d’Achtung Baby (1991) i Zooropa (1993), quan U2 eren una banda d’avantguarda que no mirava enrere, un exercici tan fonamentat en la nostàlgia com el d’ahir. Però, agradi o no (i, veient les reaccions d’ahir a l’estadi olímpic Lluís Companys, la conclusió és clara), la missió enguany dels irlandesos es basa a reconstruir el disc més estimat pels seus fans –The Joshua Tree (1987)– en 51 actuacions a l’Amèrica del Nord i Europa davant un total de 2,4 milions de seguidors. El muntatge, com toca quan s’instal·la la més gran pantalla de vídeo led emprada mai en una gira i s’encarreguen les imatges projectades al prestigiós fotògraf Anton Corbijn, va ser espectacular. I el repertori, a diferència, per exemple, del de Bruce Springsteen (que, l’any passat, en l’ocàs de la gira de The River, va acabar tocant més cançons de Born in the USA que no pas de l’àlbum al qual suposadament es rendia tribut), va fer justícia al nom que s’ha donat al tour, amb els onze temes de The Joshua Tree interpretats en el mateix ordre que en el disc.
Abans d’arribar-hi, i després de l’actuació d’un notori artista convidat, Noel Gallagher (que vestia una samarreta vintage del Barça, sense logos de cap patrocinador, i va dedicar Don’t look back in anger a Pep Guardiola), U2 va reivindicar amb quatre cançons la feina feta en els anys previs a The Joshua Tree.
Bono, The Edge, Adam Clayton i Larry Mullen Jr. van comparèixer, un per un, a l’Estadi i, en un petit escenari enmig de la pista, van engegar amb Sunday bloody Sunday i New Year’s Day, dues cançons de War, el seu disc de debut, que mai no fallen en els seus directes. Amb Bad, que va incloure un fragment de Heroes, Bono va afirmar que, a Barcelona, no s’havia volgut perdre l’exposició del seu “amic” David Bowie al Museu del Disseny. I amb Pride (In the name of love), mentre en la pantalla es projectaven les paraules de Martin Luther King (tot un clàssic, ja, dels concerts dels irlandesos), els 55.000 espectadors reunits ahir a l’estadi ja s’havien habituat a cantar cançons que, en gires anteriors, no cantaven fins a la tanda dels bisos.
‘Joshua’ tecnològic
Torn de The Joshua Tree, a continuació. Immensa pantalla de 61 metres d’amplada i 14 d’altura amb les ombres dels quatre músics sobreposades a un fons vermell... i Where the streets have no name, peça d’obertura del disc honorat. Mentrestant, a la pantalla, s’hi projectaven les precioses imatges de desert, carretera i manta que Anton Corbijn ha gravat a Death Valley i Zabriskie Point per a aquest tour, la banda va refilar el disc sencer, amb cartes guanyadores com I still haven’t found what I’m looking for, With or without you i Bullet the blue sky; peces que U2 no havia tocat mai fins a aquesta gira (Red Hill Mining Town), i missatges de benvinguda, per part de Bono, “a la cara B del vinilo”, amb cançons que acumulaven pols des dels tours de finals dels vuitanta (Trip through your wires o Exit). Viatge, doncs, en el temps. “Els millors anys de les nostres vides” en forma de rock d’estadi. Però amb caràcter i recursos d’alta tecnologia en lloc de trampes i cartró. “Gràcies per haver-nos deixat tenir aquesta vida increïble”, va agrair Bono després de Mothers of the disappeared.
Vida més enllà del disc
La tercera i última part del concert va estar composta íntegrament per temes posteriors al 1987, la qual cosa U2 pot fer sense haver de patir perquè el públic ho aprofiti per anar al lavabo. El grup va reconvertir Miss Sarajevo en Miss Syria; va rescatar Beautiful Day i Vertigo, va homenatjar diverses dones pioneres a Ultraviolet (Light my way); i va dir adéu amb One i un tema inèdit d’un nou disc previst per a finals d’any: The Little Things That Give You Away. Passat gloriós, semblaven voler dir-nos, però també present i futur.