La salsa, la vida

Exhibició salsera, dimecres a Barcelona, de Rubén Blades i la descomunal orquestra (quins trombons, quins timbals!) de Roberto Delgado, que durant quasi tres hores van fer ballar –i pensar– 3.000 espectadors al Poble Espanyol, on el polifacètic artista panameny presentava una gira “d’adeu a la salsa”. “I és que arriba un moment a la vida que tens més passat que futur... I comences a organitzar-te”, va justificar-se tan bon punt va haver cantat la història d’aquest “hijo del grito y la calle, de la miseria y del hambre, del callejón y la pena” anomenat Pablo Pueblo, una de les cançons amb les quals Blades va demostrar ja fa dècades que la salsa podia tenir sofisticació literària i fondària social.

El concert, salpebrat amb referències continuades a altres mestres (Tito Puente, Willie Colón, Ray Barretto, Celia Cruz i Héctor Lavoe, de qui va interpretar una fabulosa El cantante), va ser, més que un recorregut per la trajectòria de Blades, un homenatge enfervorit a la salsa com a gènere, tot fent rendir l’orquestra al màxim de les seves possibilitats i despatxant estrofes que són petites grans lliçons de vida. “Saliendo del hospital, despues de ver a mi mamá, luchando contra un cáncer que no se puede curar”, cantava, mentre la gent ballava, a Amor y control.

Al final, i abans dels bisos, moment de Pedro Navaja, durant la qual Blades va exposar les sospitoses semblances de l’inici de la cançó amb el Thriller de Michael Jackson i va reiterar que “la vida te da sorpresas” (“pregúntenle a la federación de fútbol”, va etzibar). Un xou rodó.