Art contra la paret

Les regles per veure una pintura no han canviat des de que l’home prehistòric va escollir les parets de les coves per expressar els seus anhels. La paret ha estat sempre l’espai davant del qual s’ha situat l’espectador per rebre la pluja de significats que l’artista buida en una pintura. Però què passaria si s’invertissin les posicions, és a dir, si l’obra deixés de girar l’esquena a la paret i al seu lloc s’hi posés l’espectador? Què passaria si l’obra fos el subjecte i l’espectador, l’objecte? Pot l’art veure’ns a nosaltres i cedir-nos amablement el control dels significats?

A l’artista alemany David Ostrowski (1981), aquesta convenció l’inquieta tant que ha decidit trinxar-la en l’exposició que presenta a la Blueproject Foundation de Barcelona, Bei mir geht es in den Keller hoch (fins a l’1 d’octubre), un títol que és de mal traduir però que vindria a dir “per mi, jo et pujo al soterrani”, suggerint aquesta idea que la tradició de la pintura pot arribar a ser molt paralitzadora per a un jove creador, però, alhora, també és un estímul per violentar-la amb nous desafiaments.

Ostrowski és un nom pràcticament desconegut en la nostra escena artística perquè mai hi havia fet cap aparició. En canvi, està jugant fort en la nova onada de pintors alemanys, i més que se’n sentirà a parlar per la voràgine d’un mercat insaciable a perpetuïtat de diamants en brut. En la seva estrena a l’Estat, ha concebut una instal·lació monumental que ocupa l’espai central de la sala més propera i visible al carrer de la Blueproject. Ostrowski s’ha aferrat als principis del caos per deixar suspeses a l’aire una selecció arbitrària de les seves pintures, sota les quals ha fet construir una tarima de quinze metres on llueixen, també d’una manera desordenada, objectes que ens parlen tant del seu art com de la seva vida: catàlegs, pòsters i fulls de mà diversos.

Si una pintura està a priori pensada per ser vista sense obstacles, Ostrowski ens desvia a un camí en què succeeix tot el contrari i sorgeixen dificultats inesperades. Les seves obres es veuen malament expressament, ja que l’espectador no té prou perspectiva (s’acaba estampant contra la paret). A més, unes pintures tapen les altres i fins i tot n’hi ha que s’amaguen rere columnes de l’espai expositiu.

Hi ha una clara intenció d’incomodar l’espectador, però al mateix temps d’arrossegar-lo cap a una relació més democràtica, o com a mínim menys tirànica, amb la pintura, ja que l’ha destronat de la seva posició privilegiada. Ostrowski s’apropia de l’estil minimalista per mirar de ser neutral al màxim en tot allò que ens vol dir (emulant així el grau zero de depuració que predicava Roland Barthes). Sovint la seva pintura és un simple grafit sense cap sentit o, inclús, mediocre. Tot el seu projecte artístic gira entorn de material autobiogràfic centrifugat: la visita a l’àvia en un geriàtric, la conversa per WhatsApp amb un amic, la música heavy metal que sona a tot drap al seu estudi...

La banalitat s’encara amb la transcendència a la què aspira tota pintura. I flirteja amb l’error, del qual Ostrowski és un devot absolut. Una de les obres que exposa a la Blueproject va néixer d’una tela que tenia tirada en un racó del taller. La pols i les restes de pintura d’altres treballs s’anaven incrustant en aquell suport subestimat fins al dia que l’artista el va rescatar del terra per erigir-lo en un manifest de l’art que defuig impostures.