Andalusia i Àfrica a Avinyó

No deixa de ser força simbòlic que el pati d’honor del Palau dels Papes d’Avinyó hagi acollit el més iconoclasta dels espectacles flamencs actuals. El més allunyat del folklore i més connectat a les formes d’expressió contemporànies sense perdre l’essència. La fiesta, del ballador i coreògraf sevillà Israel Galván, ja es va veure a principis de juliol al Grec. Però ha estat al festival de la Provença (6-26 de juliol) que ha acabat d’agafar tot el seu cos, després d’haver-se estrenat al maig a Àustria i passat per Alemanya. Més de tretze mil persones van poder assistir durant set dies a aquest exorcisme de Galván i tots els seus convidats andalusos, valencians, tunisians i hel·lènics que retornaven al tribalisme de les festes flamenques.

“Hem estat de part, però no sortia en els llocs anteriors”, ens va explicar el sevillà a les llotges del palau. “Ara he vist com si el part hagués estat programat per sortir aquí, com si jo volgués que naixés al Palau dels Papes.” Amb dramatúrgia de Pedro G. Romero, l’equip complet consta de dos altres ballarins (El Junco, Ramón Martínez), tres músics (Eloisa Cantón, Emilio Caracafé, Minako Seki), els cantaors Uchi i Niño de Elche, la veu magribina d’Alia Sellami i el quartet Byzantine Ensemble Polytropon que intervé per sorpresa des del públic. I aquest reacciona de forma majoritàriament entusiasta, tot i que no hi ha pas unanimitat per les moltes llicències que es permeten i provoquen uns i altres.

“Abans, era més agressiu”, confessa Galván davant dels qui s’escandalitzen que en tot l’espectacle no hi hagi cançons senceres i se sentin més aviat sons i crits. “Amb els anys, m’he adonat que no m’agrada ser tan agressiu. I, aquí, m’he sentit com més humà. M’he dit de parar els insults.” Al seu costat, durant l’entrevista, hi ha l’eclèctic Niño de Elche (Francisco Contreras), que l’ha ajudat a treballar aquestes sonoritats que traspassen fronteres.

“Em sento molt identificat amb ell, de quan jo era més jove. És a dir, per la llibertat que mostra, però mantenint l’arrel. Per a mi, és com rejovenir. De fet, l’he convidat per robar-li totes les coses que té.” Una expressió que fa gràcia a Contreras qui, alhora, reconeix que també es nodreix de Galván: “És molt curiós com Israel pren una de les coses que jo faig i de sobte la veig en el seu cos. I agafa una altra dimensió. I jo ja no puc tornar a fer com sis mesos abans.”

En una conversa que deriva sobre les festes surrealistes dels anys setanta a Sevilla, el ballador també destaca el rol de la gitana Uchi. “És veritat que l’Uchi, quan balla, pot ser una negra d’Àfrica. De fet, tot l’equip és molt del sud. Alia és de Tunísia, però també és mediterrània. Hi ha com una brisa, que necessitem.”

Al·lusió que enllaça directament amb el leit motiv de l’edició d’enguany del festival sobre l’Àfrica subsahariana. Hi ha veus que s’han queixat que la seva representació s’hagi reduït sobretot a la música i coreografia, sense tenir en compte els textos dels nous autors. El debat s’estén a atribuir o no a aquest continent una tradició fonamentalment oral.

La resposta ha provingut, per exemple, de l’exquisit concert narració Dream Mandé Djata per part de la cantant maliana Rokia Traoré sobre l’emperador que va crear el regne mandinga al segle XIII. O el coreògraf burkinès Serge Aimé Coulibaly, qui a Kalakuta Republik reprodueix l’atmosfera del mític Shrine de Fela Kuti, inventor de l’afro beat, tot projectant el seu combat a l’actualitat de les lluites africanes contra els seus dictadors.

De forma també al·legòrica, el certamen es va tancar amb dues funcions al pati d’honor de l’espectacle Femme noir, creat especialment per a l’estrella de l’afropop Angélique Kidjo. L’artista va llegir textos del poeta i polític senegalès Léopold Sédar Senghor, acompanyada entre altres del saxofonista Manu Dibango. “És a través del mestissatge que es resolen molts dels problemes, perquè desapareix la noció de color”, ens resumia Kidjo poques hores abans de la seva primera funció.