‘La Dame en Noir’

Per fi demà serà el moment. Tota la setmana he estat comptant els dies que faltaven per a l’espectacle que més desitjo entre aquells als quals puc accedir durant aquest estiu: l’homenatge a la cantant Barbara que, després de mostrar-lo al festival d’Avinyó, l’actriu Juliette Binoche i el pianista Alexandre Tharaud representaran dissabte vinent a Peralada: Vaille que vivre. Sí, paga la pena viure i, en part, ho és per escoltar Barbara, que, tot i la seva malenconia, pot recordar “la joie de vivre” en una cançó anomenada Le mal de vivre. Potser, com suggereix la mateixa Binoche a propòsit d’aquesta cantant que sent que l’acompanya, és justament això: la capacitat de transformar les ombres en llums, de no perdre l’esperança enmig de la foscor més cruel, d’entreveure la felicitat en la consciència del dolor de viure. Ho va escriure Barbara a Il était un piano noir, el llibre de memòries interromput per la seva mort, esdevinguda el 24 de novembre del 1997: “Baixant al fons del fons, sempre he ressorgit.” I aquesta és la ressonància nietzschiana: “No hi ha resurrecció sense runes.”

A Barbara, que realment s’anomenava Monique Andrée Serf, molt possiblement jo també la vaig conèixer perquè Maria del Mar Bonet va cantar en català una versió de L’aigle noir. A partir d’aquí vaig sentir curiositat per aquesta cantant tan associada al negre. No només per l’àliga amb els ulls de color robí i les plomes de color de nit que, sense venir d’enlloc, la desperta quan dorm vora el mar en la cançó. Vestia sempre de negre aquesta dona amb un rostre afilat que, sobretot pel nas, s’identificava amb el perfil d’una àliga. “La Dame en Noir”. O “La Dame Brune”, com va dir-ne Moustaki en una cançó que, amb una picada d’ullet a la tradicional anònima del XVII Au clair de lune, va enregistrar amb Barbara: “Per a una esvelta dama morena he inventat una cançó al clar de lluna, unes estrofes; si un dia l’escolta sabrà que és una cançó d’amor per a ella i per a mi.” En fi, m’agrada imaginar que a la meva adolescència vaig començar a vestir de negre per influència en part de Barbara, que era tan francesa que, com em passa amb Juliette Binoche, no podia més que apassionar-me. M’agradava que la seva veu semblés a punt de trencar-se i així, doncs, la seva fragilitat, però a la vegada una fermesa, fins a una potència vibrant, arrelada en una voluntat de viure lliurement, apassionadament, inclús en el dolor. També m’agradava que ataqués la nota una mica abans de temps, parant-se i reprenent-ho, com si les paraules no poguessin ser retingudes. Dic m’agradava, però com continua agradant-me! I així, doncs, m’agrada com canta Il n’y a pas d’amour heureux, el poema d’Aragon musicat per Brassens. M’emociona el manifest contingut a Perlimplinplin (una referència a una mena de poció màgica que desapareix en el títol de la versió en català de Lluís Llach: (Fins quan i per qui?) en contra de la violència dels perpetuadors de la guerra: “Car un infant que mor pel foc dels teus fusells és un infant que mor.” Així és que es pregunta: “Per qui, com, quan i per què, contra qui, fins quan i per què, haurem de perdre el gust de viure, el gust de l’aigua, el gust del pa, el gust del joc d’anar a parar a la plaça?” I la resposta contra la mort només pot ser la vida: “Viure, viure apassionadament, i combatre solament amb el gust de la tendresa. I així rics de despossessió, sols amb la pròpia veritat, posseir totes les riqueses.”

A Vaille que vivre, Alexander Tharaud interpreta al piano temes de Barbara i Juliette Binoche diu fragments d’Il était un piano noir, el llibre autobiogràfic de la cantant. I és així que el meu desig d’aquest espectacle també té a veure, és clar, amb una actriu: la magnètica Binoche, tan diàfana en la seva transparència com enigmàtica a través de les seves màscares.