50 anys de la psicodèlia
Merijou Jordan
Embriaguesa visual
Un corrent de la moda va viure als seixanta un esclat de brillants colors al·lucinants i estampats sinuosos que encara influencien els dissenyadors
Emilio Pucci va ser el rei de la il·lusió òptica
Si pensem en psicodèlia i moda la primera imatge que ens ve al cap serà, molt probablement, la d’algun lleuger caftà amb estampats geomètrics de colors llampants firmat per Emilio Pucci d’aquells que duien des de Liz Taylor a Maria Callas. Uns dissenys sofisticats que ens suggereixen les visions calidoscòpiques associades al consum d’LSD en una època marcada per l’experimentació, la recerca de la pau i de l’amor lliure.
Ja és curiós que sigui un dissenyador d’arrels aristòcrates vestint belles burgeses un dels que millor representen el deliri estètic psicodèlic en uns temps hippies d’alliberament anticonsumista i happy flower power. Potser és l’únic, perquè la contracultura no volia modistes. El moviment sortia del carrer de manera espontània, sense normes escrites, amb ulleres de colors, estampats sorgits de les pròpies al·lucinacions, mocadors de l’Índia, texans acampanats i moltes flors pacifistes a les cabelleres afro i a les camises.
El film musical Hair, de Milos Forman, escenifica molt bé l’estil de l’era d’Aquari i de Woodstock, dels joves antibel·licistes vestits entre l’extravagància i el deliri rebel. Pucci, que ja s’havia fet famós entre la jet set de Capri en la dècada dels cinquanta per la seva roba informal que alliberava el cos de lligadures i obria camí als estampats vibrants dels sixties, deia que se sentia com una via per on transitava la seva època: “L’evolució va tan ràpida que és la revolució.” El dissenyador va canalitzar la geometria i el color pop de l’art (Saint Laurent també faria el seu vamós vestit Mondrian), la cinètica i el calidoscopi, els motius indis i el relax hippie amb tant d’encert que les seves peces vintage són joies i les passarel·les encara avui s’impregnen del seu deliri.
Les il·lusions òptiques dels viatges lisèrgics de la contracultura estètica ja no ens abandonaran mai. Ni en temps conservadors. La tardor del 2012, la sempre artística Miuccia Prada va omplir de rombes i quadrats fosforescents la seva col·lecció donant “una visió més intel·lectual a un fenomen que als seixanta es vivia de manera espontània i natural”, comenta l’estilista i editora de moda Anna Vallés. Un any abans, Custo Barcelona havia experimentat amb teixits ondulants que els assistents a la passarel·la de Nova York contemplaven amb ulleres de colors per veure el seu efecte 3D. També els vestits d’aquest mateix estiu de la grega Mary Katrantzou, a la London Fashion Week, combinen línies psicodèliques amb motius hel·lènics. Unes peces que poden causar sensació en les festes Flower Power que encara se celebren amb l’arribada del bon temps en locals emblemàtics de Barcelona i d’Eivissa.
La marca Pucci, amb altres propietaris, continua avui en dia mantenint-se fidel al deliri de formes sinuoses d’alta intensitat cromàtica que a finals dels seixanta va captivar el món occidental. Si Jimmy Hendrix feia rock psicodèlic (enfundat en roba hippie de colors), els Beatles oferirien al món un meravellós exemple de moda al·lucinada vestint-se de militars en rosa fúcsia, blau elèctric, vermell i verd pistatxo –que els va fer una casa de sastreria britànica– en la portada del seu impressionant Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band el 1967 (diuen que Yoko Ono encara conserva l’americana de John).
També era psicodèlica la corbata de grans ratlles corbes o les americanes llampants dels seus alter ego dins del submarí groc, que, per cert, encantava David Bowie, com es pot comprovar a l’exposició David Bowie is ara al museu del disseny de Barcelona. El britànic, que apareix entre els Beatles del submarí en una fotocomposició, va fer la seva personal contribució a la psicodèlia tèxtil investit de l’extraterrestre Ziggy Stardust a principis dels setanta amb una granota inspirada en La taronja mecànica de Kubrick amb estampat britànic Liberty en tonalitats intenses que completava amb ulls pintats i cabell panotxa. A la mostra hi ha un maniquí vestit així entre miralls buscant que l’espectador senti que acaba de consumir àcid.
La llibertat de la moda
La moda descobreix la llibertat als seixanta, vol ser jove amb les minifaldilles de Mary Quant, viatjar a la Lluna amb Courrèges, influir-se dels jocs òptics de l’op art, deixar-se seduir per les túniques espirituals índies, per la vitamina càlida del sol de Califòrnia (oh, els Beach Boys!) i, sobretot, ser original. Anita Pallemberg, la musa dels Rolling Stones, que va flirtejar amb Mick Jagger, va sortir amb Brian Jones i, finalment, es va quedar amb Keith Richards, va ser una icona de l’època, que ha creat escola amb hereves d’alta volada com Kate Moss. Anita va conèixer el grup quan eren molt joves i els va influir intensament. Tenien la mateixa talla i per això li podien agafar la seva roba, pantalons, mocadors…
El seu estil cosmopolita combinava decadència, glamur de diva de Hollywood i androgínia. Fa poques setmanes que l’hem perdut. Als 73 anys se n’ha anat tot un referent que sabia causar sensació amb grans barrets Fedora, botes altes, vestits curts, pells i lluentons barrejats i un posat entre deixat i sofisticat a mig camí entre la bohèmia de luxe i el rock’n roll.
Moltes de les it girl que transiten pels festivals de música actuals, com el de Coachella a Califòrnia, volen ser com Pallemberg, a qui Hedi Slimane va retre homenatge en la col·lecció 2013 de Saint Laurent. També volen emular els nois de Hair amb tocs innovadors (com els cabells verds de Kylie Jenner), però en uns temps en què fins i tot H&M fa col·leccions adreçades a aquestes fites, estan condemnades a quedar-se reduïdes a una versió comercial, copiada i insubstancial d’una època curta però irrepetible: l’era d’Aquari.
