Cinema
Elena Martín
Actriu i directora
“Quan fas promoció et pots sentir un farsant”
A vegades em resulta més artificial interpretar un personatge creat per mi que per un altre
Nascuda el 1993, Elena Martín és un dels noms de l’eclosió de dones cineastes que està vivint el cinema català en els darrers anys.
Fa temps que encadena projectes de cinema i de teatre.
Just he acabat un espectacle a la sala Beckett amb la companyia Els Malnascuts, que jo coordino, Sis peces i un sospir, i ara estic codirigint una obra que al setembre s’estrena a Fira Tàrrega. Al novembre torno a la Beckett amb l’obra Like si lloras.I, paral·lelament a Júlia Ist, vaig rodar
Amb el vent, de Meritxell Colell, una història molt bonica sobre el retorn a les arrels, molt intensa i molt física.
Així que ja ha provat l’experiència d’interpretar personatges creats per vostè i la de fer-ho amb personatges creats per altres...
Curiosament, a vegades m’ha resultat més artificial interpretar el personatge que jo havia escrit que el creat per un altre. A Les amigues de l’Àgata i Amb el vent, part del meu personatge era un alter ego de les directores, així que tenia un referent extern en què m’hi podia fixar.
Creu que hi ha gent de cinema i gent de teatre, com persones de gats o persones de gossos?
Hi ha tanta cosa per veure que has de centrar la teva atenció en allò que més et motiva; jo soc molt amant de la música però no soc jo qui la descobreix, tinc amics que me la recomanen. A mi m’ha agradat al cine des de petita, i quan anava a l’escola de teatre em sorprenia molt que hi hagués gent que volguessin ser actors i que no fossin cinèfils. Amb la companyia Els Malnascuts m’està agradant l’experiència d’unir gent que ve de les dues disciplines.
Vista amb perspectiva, què va significar per a vostè ‘Les amigues de l’Àgata’?
Sempre he tingut el complex que com que faig una mica de tot no soc res en concret; encara que faig teatre des dels tretze anys i no m’he dedicat a fer càstings tota la vida, m’ha agradat la creació activa. Les amigues de l’Àgata em va servir per demostrar-me que puc sostenir un personatge; m’ha animat perquè és una carrera que vull cultivar, m’agrada molt actuar. He tingut representant des d’aleshores. Pel que fa a la realització, també em va fer veure que és possible fer una pel·lícula amb pocs recursos, propera, des de la universitat.
Generacionalment, com veu polèmiques com les que es va viure a l’últim festival de Canes, entre la distribució en sales o ‘online’?
A mi m’agrada molt veure cinema en pantalla gran, són experiències diferents. És com escoltar música a Spotify o anar a un concert. Entenc que l’afer és complex perquè, certament, cal conservar unes sales i unes professions. Però també és veritat que arribar a les sales és inaccessible per a molta gent que només pot estrenar gràcies a internet.
Des que ‘Júlia Ist’ va començar a circular per festivals, com porta la nova experiència d’haver-se d’explicar a si mateixa en rodes de premsa, entrevistes...?
D’una banda, el meu sentiment és d’agraïment extrem per l’interès, però també m’he sentit envaïda pel dispositiu: els viatges, els col·loquis... Ho he parlat amb amics meus, alguns actors, que s’han sentit exposats: de sobre et sents com un farsant, com si estiguessis mentint, repeteixes tant el discurs que el tens après, com quan ets petit i ja no saps si dius una veritat o una cosa que t’has inventat. Un cop s’ha estrenat la pel·lícula he canviat, veig que estic defensant la feina de molta gent.
Al Festival de Màlaga algú va dir que ‘Júlia Ist’ tracta sobre una noia que pateix problemes del Primer Món. Està aprenent també a assumir les crítiques?
Les crítiques sempre ajuden a aprendre a fer-ho millor. Fan mal les que no són constructives, encara que en pots fer broma, depèn del dia en què t’agafin. És part d’assumir l’exposició; si no, m’hauria de dedicar a una altra cosa.
El perfil
La veu de les cròniques generacionals
El rostre d’Elena Martín va començar a ser conegut entre els cinèfils arran de protagonitzar Les amigues de l’Àgata, aquell sorprenent treball de final de carrera dirigit a vuit mans per Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen amb cert component de manifest generacional. Ara, ella mateixa ha escrit, dirigit i protagonitzat la seva opera prima, Júlia Ist, en una línia similar i que parteix de la seva experiència com a estudiant en un Erasmus i que ha tingut una gran rebuda en festivals com ara el D’A o el de Màlaga. A més, Elena Martín ha rodat la pel·lícula de Meritxell Colell Amb el vent, ha fundat la companyia teatral Els Malnascuts i prepara una obra amb la companyia Íntims.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.