Cultura

‘domus artis’

maria palau

Un joc seriós

El taller de Jesús Galdón, artista i dissenyador d’exposicions, és un contenidor d’idees que ell necessita materialitzar, tinguin o no tinguin un destí

De petit, Jesús Galdón dibuixava estirat a terra fins que la panxa se li tornava freda. La panxa, diu, és el seu punt dèbil. Galdón no s’espera a tenir un encàrrec per crear. Lògicament, el necessita, com tot artista, per guanyar-se la vida. Però no pas per treballar les seves idees. “Les idees han de ser tangibles. Si me les empasso com si res, m’agafa mal de panxa”. Ja hi tornem a ser: la panxa, sempre la panxa.

Galdón té el seu taller al barri del Poble-sec. Aquest, en concret, fa uns cinc anys que l’ocupa. No ha sigut gaire fidel a un mateix espai però sí al mateix barri, en el qual viu. És un local més aviat petit, tot i que li ha permès dividir-lo en dues zones. La que dona al carrer és on té l’ordinador, la primera eina que utilitza quan entra a treballar per organitzar-se. Per ell, treballar vol dir tant pensar com produir. Fa horari laboral, és a dir, s’hi posa a les vuit, se’n va a dinar a les dues, reapareix a les quatre i plega a les vuit. La major part dels caps de setmana també trepitja l’estudi. Galdón alterna dues facetes: dissenya exposicions i fa exposicions. En una i en l’altra excel·leix amb una creativitat desbordant i molt personal.

El dia que ens rep té l’espai endreçat. De seguida ens adverteix que hi ha trampa. El 10 de juliol va fer 50 anys i va organitzar una festa al taller que el va obligar a fer neteja. “Per norma, sóc ordenat perquè necessito saber on ho tinc tot, si no, em poso nerviós. Però el dia a dia et fa anar acumulant coses...” Tot i que una part de l’espai està destinat a magatzem, la gran majoria d’obres de projectes passats (tot i que el passat és ben present en el seu treball i, a més, sol “matar idees” en peces que passarien per acabades) les té desades a la casa dels seus pares, a Quesa, València.

El taller és la segona pell d’un artista, per no dir la primera. En Galdón, això es compleix rigorosament. De comoditats, les justes. Ni hi ha calefacció, ni aire condicionat. Galdón se submergeix en el procés de creació d’una manera natural, sincera i honesta. Aquell nen que dibuixava estirat a terra s’ha fet gran sense perdre el gust pel joc que acompanya tot el que té a veure amb la creativitat. Un joc, però, amb un sentit de responsabilitat i una coherència amb el conjunt de la seva trajectòria. “Fixa’t que abans de posar-se a jugar els nanos donen moltes voltes a les regles. L’aspecte seriós de l’art és que hi ha d’haver unes regles”, precisa.

El taller de Galdón és un contenidor d’idees que ell necessita materialitzar, tinguin o no tinguin un destí. Sobre la seva taula de treball principal, hi té la maqueta d’un edifici en què ha bolcat la seva noció de la pintura. “La pintura ja no representa la realitat: ha acabat convertint-se en realitat. Tot el que jo faig té una base pictòrica i el format d’instal·lació em permet envair l’espai de pintura.” Aquest edifici, a escala reduïda però perfectament factible a mida real, invoca un pavelló imaginari custodi de ruïnes contemporànies i emissor d’una visió del món dominada per la força de la natura, capaç de crear bellesa i dolor.

La idea de ruïna impregna tot el seu projecte artístic. A les parets del taller encara hi pengen, o s’hi amaguen en algun racó, algunes de les peces que va concebre per a una exposició al Museu Comarcal de Manresa. Galdón es va obcecar en l’origen d’aquest equipament, vinculat a la destrucció de set esglésies durant la Guerra Civil Espanyola i a l’empara de les quals van trobar els bens, majoritàriament barrocs, que s’hi aplegaven. Galdón va estampar el gest victoriós dels iconoclastes sobre un mirall d’acer inoxidable. El mirall és un objecte que utilitza molt sovint (i al taller en té a pertot) com a metàfora de la persistència de la memòria, de la qual nosaltres som un reflex.

Galdón se sent hereu d’una tradició: l’artista contemporani que agafa el testimoni dels antics i dels moderns per seguir el seu camí. Dürer és una de les seves fixacions i el vol tenir a prop en el seu espai de treball, com una referència per poder-hi acudir sempre. Dürer es manifesta al seu estudi en una obra feta a partir de la seva sèrie de gravats Sis nusos, uns arabescos copiats dels dibuixos continus que Leonardo feia com un divertiment amb una corda de fil. Dürer va emular Leonardo amb la mateixa passió amb què Galdón ha emulat Dürer. És una cadena de transmissió de coneixements que no s’aturen, tan sols es reelaboren. Galdón s’ho ha emportat al seu terreny, fent el traç del dibuix amb espelmes a les fosques i una càmera per fotografiar-lo.

El seu estudi resguarda una de les obres que formaran part d’una exposició a la galeria El Quadern Robat aquesta tardor (la galerista Anna Belsa, sempre atenta a artistes catalans que incomprensiblement no tenen la difusió que es mereixen). És la imatge d’un arbre que levita sobre les seves pròpies arrels, i del fullam del qual aflora un pensament que li va enviar el poeta Carles Hac Mor en un correu electrònic sobre el misteri de l’art i la vida, al cap i a la fi, la raó de ser de la seva obra.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Obres de moltes vides

Joaquim Carbó reivindica el llibre de vell en la inauguració de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern que va obrir portes ahir al passeig de Gràcia de Barcelona

Barcelona
 
L’APUNT

“Sense la iaia no hi ha revolució”

 

La biblioteca Carles Rahola torna al passat, als vuitanta

Girona
 

Història i art a Montjuïc

barcelona
 

Els tarragonins gaudeixen de la sortida completa de la cercavila de Santa Tecla

tarragona
 

‘Fairfly’ obre la temporada de La Planeta

Girona
 

El 5è FestiSurf Costa Brava es trasllada a Castell d’Aro

Castell-Platja d’aro
 

Eugeni Penalva posa els seus bols a meditar amb un llibre i una exposició

La Bisbal
 

L’Atlàntida Educa vol la interacció de les escoles

vic