Cultura

‘domus artis’

maria palau

Un joc seriós

El taller de Jesús Galdón, artista i dissenyador d’exposicions, és un contenidor d’idees que ell necessita materialitzar, tinguin o no tinguin un destí

De petit, Jesús Galdón dibuixava estirat a terra fins que la panxa se li tornava freda. La panxa, diu, és el seu punt dèbil. Galdón no s’espera a tenir un encàrrec per crear. Lògicament, el necessita, com tot artista, per guanyar-se la vida. Però no pas per treballar les seves idees. “Les idees han de ser tangibles. Si me les empasso com si res, m’agafa mal de panxa”. Ja hi tornem a ser: la panxa, sempre la panxa.

Galdón té el seu taller al barri del Poble-sec. Aquest, en concret, fa uns cinc anys que l’ocupa. No ha sigut gaire fidel a un mateix espai però sí al mateix barri, en el qual viu. És un local més aviat petit, tot i que li ha permès dividir-lo en dues zones. La que dona al carrer és on té l’ordinador, la primera eina que utilitza quan entra a treballar per organitzar-se. Per ell, treballar vol dir tant pensar com produir. Fa horari laboral, és a dir, s’hi posa a les vuit, se’n va a dinar a les dues, reapareix a les quatre i plega a les vuit. La major part dels caps de setmana també trepitja l’estudi. Galdón alterna dues facetes: dissenya exposicions i fa exposicions. En una i en l’altra excel·leix amb una creativitat desbordant i molt personal.

El dia que ens rep té l’espai endreçat. De seguida ens adverteix que hi ha trampa. El 10 de juliol va fer 50 anys i va organitzar una festa al taller que el va obligar a fer neteja. “Per norma, sóc ordenat perquè necessito saber on ho tinc tot, si no, em poso nerviós. Però el dia a dia et fa anar acumulant coses...” Tot i que una part de l’espai està destinat a magatzem, la gran majoria d’obres de projectes passats (tot i que el passat és ben present en el seu treball i, a més, sol “matar idees” en peces que passarien per acabades) les té desades a la casa dels seus pares, a Quesa, València.

El taller és la segona pell d’un artista, per no dir la primera. En Galdón, això es compleix rigorosament. De comoditats, les justes. Ni hi ha calefacció, ni aire condicionat. Galdón se submergeix en el procés de creació d’una manera natural, sincera i honesta. Aquell nen que dibuixava estirat a terra s’ha fet gran sense perdre el gust pel joc que acompanya tot el que té a veure amb la creativitat. Un joc, però, amb un sentit de responsabilitat i una coherència amb el conjunt de la seva trajectòria. “Fixa’t que abans de posar-se a jugar els nanos donen moltes voltes a les regles. L’aspecte seriós de l’art és que hi ha d’haver unes regles”, precisa.

El taller de Galdón és un contenidor d’idees que ell necessita materialitzar, tinguin o no tinguin un destí. Sobre la seva taula de treball principal, hi té la maqueta d’un edifici en què ha bolcat la seva noció de la pintura. “La pintura ja no representa la realitat: ha acabat convertint-se en realitat. Tot el que jo faig té una base pictòrica i el format d’instal·lació em permet envair l’espai de pintura.” Aquest edifici, a escala reduïda però perfectament factible a mida real, invoca un pavelló imaginari custodi de ruïnes contemporànies i emissor d’una visió del món dominada per la força de la natura, capaç de crear bellesa i dolor.

La idea de ruïna impregna tot el seu projecte artístic. A les parets del taller encara hi pengen, o s’hi amaguen en algun racó, algunes de les peces que va concebre per a una exposició al Museu Comarcal de Manresa. Galdón es va obcecar en l’origen d’aquest equipament, vinculat a la destrucció de set esglésies durant la Guerra Civil Espanyola i a l’empara de les quals van trobar els bens, majoritàriament barrocs, que s’hi aplegaven. Galdón va estampar el gest victoriós dels iconoclastes sobre un mirall d’acer inoxidable. El mirall és un objecte que utilitza molt sovint (i al taller en té a pertot) com a metàfora de la persistència de la memòria, de la qual nosaltres som un reflex.

Galdón se sent hereu d’una tradició: l’artista contemporani que agafa el testimoni dels antics i dels moderns per seguir el seu camí. Dürer és una de les seves fixacions i el vol tenir a prop en el seu espai de treball, com una referència per poder-hi acudir sempre. Dürer es manifesta al seu estudi en una obra feta a partir de la seva sèrie de gravats Sis nusos, uns arabescos copiats dels dibuixos continus que Leonardo feia com un divertiment amb una corda de fil. Dürer va emular Leonardo amb la mateixa passió amb què Galdón ha emulat Dürer. És una cadena de transmissió de coneixements que no s’aturen, tan sols es reelaboren. Galdón s’ho ha emportat al seu terreny, fent el traç del dibuix amb espelmes a les fosques i una càmera per fotografiar-lo.

El seu estudi resguarda una de les obres que formaran part d’una exposició a la galeria El Quadern Robat aquesta tardor (la galerista Anna Belsa, sempre atenta a artistes catalans que incomprensiblement no tenen la difusió que es mereixen). És la imatge d’un arbre que levita sobre les seves pròpies arrels, i del fullam del qual aflora un pensament que li va enviar el poeta Carles Hac Mor en un correu electrònic sobre el misteri de l’art i la vida, al cap i a la fi, la raó de ser de la seva obra.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Visita centrada en Mercè Rodoreda pel ‘Som cultura’ a Romanyà

Les àrees de Cultura i Turisme de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro s’han sumat enguany al programa Som Cultura del Patronat de Turisme Costa Brava Girona amb una visita guiada que diumenge (a...

SANTA CRISTINA D’ARO
 
Crònica
música

Un homenatge emocionant

Barcelona
 

Pla, més enllà de la censura

BARCELONA
 
Crònica

Antiguitats ‘sexies’

 
La crònica

La família creix

 
música

Vuit presenta vuit noves ‘Històries xules’ musicals

Girona
 
Col·loqui

El Col·loqui de Tardor de Banyoles es dedica a Santa Maria dels Turers

BANYOLES
 
Mirador

Ajudar a pensar no és adoctrinar

 
concurs d'escultura

Ondina Oliva, premi Pere Jou

sitges