Tenir un monstre al jardí

La cultura catalana, per raó de la seves limitacions polítiques i demogràfiques, ha tingut històricament una certa impúdica tendència a la familiaritat, a la camaraderia, al veïnatge de bata i espardenya. Un dels millors paisatgistes del país, per exemple, continua sent conegut com ‘l’avi Berga’, i de l’escriptor i pintor Marià Vayreda se’n venera com una sagrada relíquia el nom prenormatiu de ‘Marian’, que era com el cridaven els seus a dinar fa més d’un segle. N’hi ha que consideren que és enginyós referir-se a Santiago Rusiñol, en textos fins i tot una mica seriosos, com “el senyor Tiago”, sense passar ni gota de vergonya. I Jacint Verdaguer, el pobre Verdaguer, que mira que es va prendre molèsties per pastar una llengua decent, no ha passat de ser, per a la majoria, mossentet Cinto.

A Caterina Albert li va anar d’un pèl de no acabar encadenada a algun epítet relacionat amb la solteria o reduïda a la seva condició de padrina o tieta d’algú, dels quals feliçment es va salvar gràcies a l’oprobi. La infanticida, aquell monòleg que a finals del XIX va moure tant d’escàndol quan va guanyar els Jocs Florals d’Olot, va propiciar que públicament la senyoreta Albert deixés de ser una filla de casa bona i es transformés en aquella cosa tremenda, fosca i voluptuosa que es va fer dir Víctor Català. En aquest aspecte, el transvestisme imposat per la moral provinciana (un altre tret molt singular de la cultura catalana), lluny de ser una desgràcia, s’hauria de considerar una benedicció. Amb el pseudònim, l’escriptora no només preservava de la tafaneria la seva vida civil, sinó que proclamava, i d’una manera gens velada, la seva aspiració a transcendir el localisme del seu primer àlies literari, Virgili Alacseal, homenatge bucòlic a l’Escala escrit a l’inrevés.

Tot l’esforç i la dedicació de Caterina Albert, des de ben jove i fins a la mort, per construir aquesta elaborada imatge d’escriptora resoluda i tenaç haurien quedat en no res si tot el seu llegat hagués anat a parar a una parentela preocupada només per les finques i els rèdits de l’autoria. Ha tingut molta sort, en realitat. Un amic molt amic em comentava enrabiat no fa gaire que els hereus de béns culturals haurien der ser sotmesos per llei a proves rigoroses de capacitació intel·lectual, per assegurar-se que no es malvendran un patrimoni irrecuperable o, pitjor encara, que no el llençaran a les escombraries. Lluís Albert ha sabut, al contrari, valorar i respectar la integritat del fons de la seva tia amb un zel extraordinari. Ho ha fet durant una colla d’anys, ordenant papers, habilitant una part de la casa com a museu, permetent la consulta dels investigadors a hores concertades, assumint en solitari les despeses de mantenir en condicions un fons descomunal que no sembla tenir fi. Però ell també s’ha anat fent gran, i sap més bé que ningú que el temps corre, i que és molt car, i molt feixuc i, sobretot, d’una responsabilitat enorme tenir cura d’un llegat que ultrapassa de molt els records de família. Guardar a casa les coses de Caterina Albert no és heretar el bagul de la tieta: és acceptar que tindràs per sempre un monstre al jardí. Ara li toca a l’Ajuntament de l’Escala estar a l’altura del repte.