“És una radiografia perfecta i fidedigna”

Ha estat meravellós. A un li agrada viure coses diferents d’allò a què està acostumat, i de sobte et trobes amb un univers apassionant.

Sí, tot és colorista, sorollós, caòtic, l’estètica no té res a veure amb Blancanieves.

Molt caricaturesques, és cert. Si veus una foto de la madrastra de Blancanieves dius ¡uau! I veus una foto de Carmen, el personatge d’Abracadabra, i és també un dibuix molt definit. Gairebé només amb veure la imatge està fet el personatge.

Totalment. I molt d’ell, que té un univers propi, personal, que és diferent de tot, té una personalitat bestial.

Això és el que resulta meravellós, agafar actors i actrius cada un del seu pare i de la seva mare. Però això sempre ens passa a les pel·lícules, hem de viure els uns amb els altres i l’important és l’entesa, que el director sàpiga com unir-nos i que tots estiguem ballant el mateix ball. Si hem de ballar Abracadabra, que ho ballem tots. I que entenguem el codi, i el codi de Pablo és molt concret i si hi entres i tens complicitat amb ell és fantàstic. Et demana coses que si te les demana un altre director no saps si ho podràs fer, però que si t’ho demana ell és per alguna cosa.

Divertit i duríssim. Amb Pablo Berger es roden seixanta plans al dia, és una barbaritat, has d’estar a full tota l’estona i tot es repeteix des de vint mil punts de vista diferents. És realment esgotador protagonitzar una pel·lícula amb ell, però saps que l’esgotament amb el qual arribes a casa valdrà la pena.

Absolutament, jo crec que és una radiografia perfecta i fidedigna d’una part de la societat espanyola actual.

És veritat, totalment, i que també recorda el Pedro Almodóvar de ¿Qué he hecho yo para merecer esto? Reinventa una tradició d’una manera bergeriana, un adjectiu que ja podem començar a utilitzar.

Quan un guió està ben escrit el llegeixes i ja saps com serà el personatge. I jo visc al món, no visc en una bombolla, estem envoltats de tota mena de gent i la veus cada dia. I hem treballat molt amb el dissenyador de vestuari Paco Delgado, hem passat dies en barris observant la gent. I veient casaments per internet que no es poden ni creure; nosaltres anem discrets comparats amb alguns dels que es fan a segons quins llocs.

La realitat supera sempre la ficció per molt exagerada que aquesta sembli.

La protagonista és una dona que pensa que més val el boig conegut que el savi per conèixer. Una dona trista i deprimida gairebé sense saber-ho, que manté la seva dignitat, i s’arregla, i es pinta, i es posa tota la bijuteria que troba. I que de sobte, gràcies a la hipnosi, descobreix com podria ser el seu marit.

Sí, no saps quina escena veuràs després, si serà de comèdia negra, de thriller, de terror... No saps què passarà, és una sorpresa darrere una altra.