Beulas, el pintor de la terra desolada, mor als 96 anys

A poc a poc, anem perdent tots els artistes de l’heroica generació de la primera postguerra, gent tan acostumada a bregar amb les dificultats, la misèria i la mesquinesa, que alguna defensa misteriosa devia armar el seu organisme d’una resistència que, afortunadament, els ha permès tenir vides molt plenes i molt longeves. Com Josep Beulas Recasens, que ahir, però, va dir prou, a pocs dies de complir els 96 anys, que hauria fet dilluns que ve.

Beulas, nascut a Santa Coloma de Farners el 1921, és un dels artistes més interessants i dinàmics d’aquella generació. Els seus paisatges desolats, al límit de l’abstracció, són un dels exercicis més honestos de recerca de sentit a través de la sola ratlla de l’horitzó, que apareix de manera obsessionant en els seus quadres, davant dels quals un pot sentir-se alhora, sense desconcert, com en presència d’un Modest Urgell o d’un Joan Miró. D’un Rothko fins i tot, tirant a grogós, més aviat solar. Com pertocava a un fill de Santa Coloma, el primer contacte amb la natura va ser exuberant i frondós, a través dels paisatgistes de l’escola olotina, però el servei militar va canviar-li la vida: el van destinar, l’any 1943, al cos de muntanya de Barbastre, i es va enamorar de l’eixuta terra aragonesa i de María Sarrate, amb qui es casaria el 1946. Tot i que encara va fer alguna estada a Barcelona i va residir gairebé trenta anys a Madrid, on va rebre la influència de Ramón Stolz, Vázquez Díaz, Benjamín Palencia i Ortega Muñoz, i a Roma, entre els anys 1955 i 1959, el seu món giraria ja per sempre al voltant d’Osca, on es va establir el 1969, on crearia una fundació amb el seu nom a la qual va llegar la seva col·lecció d’art, i on serà enterrat avui, amb una cerimònia a la Catedral. Mai, però, s’ha volgut allunyar del tot de Santa Coloma, on tornava quasi cada any, sempre amb la mateixa expressió de felicitat i la mateixa generositat: en cada visita, regalava una obra a l’Ajuntament, que han servit per formar un dels fons artístics més destacats de la Casa de la Paraula. L’any 2007, el Museu d’Art de Girona li va organitzar una exposició antològica que per a molts va ser un descobriment. No li sabia pas greu, que als 86 anys aquí a penes el conguessin mentre, a Osca, el prestigiós Rafael Moneo li dissenyava l’edifici de la fundació. Era com la seva pintura: un horitzó llarg i fondo on toca el sol.