Només aparentment inexpressiu
Robert Mitchum, de qui se celebra el centenari del naixement, encarna la sobrietat i la duresa del cinema negre
No va ser dels actors que volen agradar al públic amb personatges simpàtics
El laconisme i el semblant dur el van convertir en intèrpret ideal de ‘westerns’ i de sèrie negra
Robert Mitchum imposa la seva presència en les pel·lícules en què apareix com un intèrpret tan sobri que pot semblar inexpressiu. No va ser un actor de cara a la galeria. Tampoc dels qui volen agradar al públic amb personatges simpàtics. Una força expressiva soterrada palpita en el seu rostre aparentment impassible i només amb una mirada subtilment ambigua pot inquietar. Així, d’una manera gairebé imperceptible, com ara amb la gestualitat equivoca amb què mostra els dits tatuats amb les paraules love (‘amor’) i hate (‘odi’), s’esbossa la malignitat del fals predicador Harry Powell, que, en una de les seves interpretacions més justament cèlebres, Robert Mitchum va encarnar a La nit del caçador (1955), l’únic film de Charles Laughton com a director.
També és d’una manera aparentment calma, però amb tota la determinació del personatge, que Mitchum va expressar l’odi que mou Max Cady per venjar-se de l’advocat, interpretat per Gregory Peck, que culpa dels anys que ha passat a la presó a El cap de la por, film de l’any 1962 de J. Lee Thompson amb una nova versió dirigida trenta anys després per Martin Scorsese, que, a manera d’un homenatge, va voler que en la seva versió fossin presents els dos protagonistes de l’original. Un cinèfil com Scorsese va voler celebrar que Mitchum era una llegenda viva (com també Gregory Peck) que havia treballat amb part dels grans directors del cinema clàssic i les seves derivacions manieristes, com ara William A. Wellman, John Huston, Jacques Tourneur, Josef von Sternberg, Vincente Minnelli, Otto Preminger, Howard Hawks. Com també ho va celebrar Jim Jarmusch amb Dead Man, film del 1995 que pràcticament és l’últim de Robert Mitchum, que va morir dos anys després, el 1997, amb més de cinquanta anys de carrera cinematogràfica al darrere.
Nascut el 6 d’agost del 1917 en una població de l’estat de Connecticut, dos anys després la seva família va traslladar-se a Charleston (Carolina del Sud), on el pare, James Mitchum, va morir d’accident a la terminal ferroviària on treballava. Retornat a Connecticut, va ser un nen i un adolescent solitari i conflictiu, expulsat d’una escola per pegar a un mestre, però amb una sensibilitat cultivada per la mare (d’ascendència noruega, mentre que el pare era irlandès) a través de la literatura. El cas és que, als 16 anys, es va escapar de casa fent de rodamon fins que el van detenir a Savannah (Georgia) i el van internar en un correccional de menors. No va ser la seva única detenció policial. L’any 1947, fins i tot el van empresonar per consum de marihuana, però va sortir de la presó abans que la seva companya d’arrest, Lila Needs, per a qui, a més, pràcticament va acabar la seva carrera com a actriu quan només tenia vint anys. Mitchum, en canvi, tot just començava a ser l’estrella de Hollywood que, de fet, no va voler ser en relació tant amb les servituds com amb l’exhibicionisme egocèntric de tal condició. Ell, esquerp a la fama, volia amagar-se, tot i que va haver de conviure amb la popularitat adquirida amb el seu carisma com a actor.
Orígens teatrals
A Los Angeles va arribar-hi el 1936 i, per sobreviure, va treballar de camioner, estibador i porter de sala de festes, entre altres ocupacions. La seva germana, però, va introduir-lo en una companyia de teatre, en què va conèixer Dorothy Spence, amb qui es va casar i va conviure fins a la seva mort, tot i els seus afers amb diverses actrius més joves, com ara Shirley MacLaine i Sarah Miles durant els rodatges, respectivament de Cualquier día en cualquier esquina (1962), una comèdia romàntica dirigida per Robert Wise, i La filla de Ryan (1970), el film de David Lean en què interpreta un mestre d’escola rural casat amb una noia que s’enamora d’un soldat anglès en plena ocupació d’Irlanda. El cas és que, iniciant-se com a actor en el teatre, va presentar-se a diverses proves a Hollywood, on va començar amb petits papers en westerns de segona i en films de Stan Laurel i Oliver Hardy. No va obtenir el primer paper important fins a l’any 1945 amb Story of G.I. Joe, film de guerra amb cert esperit antibel·licista dirigit per William A. Wellman a partir de les cròniques d’Ernie Pyle, corresponsal a Itàlia durant la II Guerra Mundial. Mitchum va ser nominat a l’Oscar com a millor actor secundari. No va guanyar-lo. No ho va fer mai (tampoc cap d’honorífic, premi que sí va ser-li concedit l’any 1992 als Globus d’Or) i ni tan sols va tornar a ser nominat.
La sobrietat, el laconisme, el semblant dur van convertir-lo en un intèrpret ideal del western, però sobretot del cinema negre, en què, afegint-hi un cert cinisme, sobreviu a dones fatals en diverses pel·lícules, com ara dues joies indiscutibles: Retorn al passat (1947), de Jacques Tourneur, i Cara d’àngel (1952), d’Otto Preminger. Va ser amb aquest mateix director que Mitchum va fer un deliciós western musical, Riu sense retorn (1954), amb Marilyn Monroe i exhibint-hi els seus dots com a cantant. Pràcticament va ser bo per a qualsevol gènere, de manera que és superba la seva encarnació d’un home poderós i menyspreable al melodrama Amb ell va arribar l’escàndol, del gran Vincente Minnelli, però el gènere negre va adoptar-lo llargament i així, als anys setanta, encara va encarnar el detectiu Philip Marlowe a Adeu, nena, de Dick Richards, i La gran dormida, de Michael Winner. Va ser el mateix any que la primera, el 1975, que també va protagonitzar Yakuza, en què s’enfronta a la màfia japonesa en un film malenconiós de Sydney Pollack en què es fa particularment visible que la seva mirada, més enllà de la duresa i el cinisme, podia ser molt trista.
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya
x.rUn petit cicle integrat per cinc pel·lícules ret homenatge, a la Filmoteca, a la personalitat de Robert Mitchum amb motiu del centenari del seu naixement. Es tracta d’una tria que, tot i que consta de pocs títols, vol ser representativa dels diferents registres d’aquest intèrpret, de qui el passat 1 de juliol es van celebrar també els vint anys de la mort.
Avui, s’hi projecta una de les interpretacions de Mitchum més memorables: La nit del caçador (1955), l’única i inoblidable incursió de Charles Laughton darrere la càmera en què ’actor encarna un dels més terrorífics malvats de la història del cinema. Atres pel·lícules que s’hi podran veure al llarg d’aquest mes són L’herba és més verda (1960), una comèdia sofisticada dirigida per l’especialista Stanley Donen; Riu sense retorn (1954), el western dirigit per Otto Preminger que va protagonitzar al costat de Marilyn Monroe; La filla de Ryan (1970), el melodrama de David Lean en què va mostrar el vessant més sensible, i l’existencial Dead Man (1995), de Jim Jarmusch, la seva darrera gran aparició en pantalla.
