És molt jove, cosa que no li impedeix mostrar una serenor vital i un discurs madur, gens prepotent. Té una mirada neta que contagia una mena de confort. Quan l’aplica a fotografiar, aconsegueix generar un batibull d’emocions. En uns inicis precoços, d’una bellesa inquietant. Actualment, d’una realitat dura que mostra en format de fotoperiodisme. Fent cas d’allò de la imatge i les mil paraules, el millor és tafanejar el web http:// bertavicente.format.com/
Va passar del mòbil a la càmera digital i a l’analògica.
Primer, tot ho vaig fer amb digital, d’un telèfon a un altre, d’una càmera a una altra, fins que per casa hi havia una càmera analògica i vaig voler provar. Del primer rodet van sortir 4 fotos de 36, però em va agrada com van quedar aquestes 4 fotos i tot el que envolta la fotografia analògica, el fet d’haver d’esperar un temps, el factor sorpresa, que abans de revelar la foto tot és possible... I això el digital s’ho carrega.
I revela vostè, en analògic?
Al principi, ho portava a revelar i fa dos anys li vaig comprar una ampliadora a un amic. M’encanta aquell moment d’intimitat entre tu i la imatge o amb el que la imatge t’evoca. Amb el digital no passa, i menys ara, que les imatges de seguida moren. M’agrada dedicar temps a una foto, a una idea, a un concepte, a una persona.
Ara, amb què treballa?
Ho barrejo tot. Al principi de treballar amb analògic, sí que vaig estar un temps rebutjant el digital, però després veus que les dues tècniques t’aporten coses. El que faig a Ciudad Juárez requereix immediatesa, perquè s’han d’utilitzar al dia següent per a un informe o presentació. Amb analògic, no podria fer-ho.
Les seves primeres obres eren peces molt pensades, amb escenografies i models determinats, amb esbossos previs, oi?
Sí, però la fotografia canvia amb tu. Tu canvies, els teus interessos canvien i la manera de fotografiar canvia. Ara, el que més m’interessa no és el factor estètic, tot i que és un concepte que mai no deixaré de buscar, com la llum. Ara, dedico més temps a pensar què hi ha darrere la foto, per què la faig, per què treballo en un tema o un altre, per què val pena que sigui explicat això... més que no pas en com serà aquesta foto.
Agafa la realitat tal com ve.
Abans, m’agradava poder-me inventar realitats, mons que no existien i fotografiar-los. Dedicava molt de temps a pensar com serien aquests universos. Ara, faig fotos més documentals. Però no tinc res en contra de les altres. Totes les fotos són necessàries per arribar on vols arribar. Les que faig actualment no les podria haver fet sense l’experiència de les anteriors.
No li fa fer por el canvi.
Potser va ser arriscat, podria ser que ja no agradessin, però em resultava ridícul deixar de fer el que sentia que volia fer. La versió més feliç de mi és quan faig fotos.
Té una mena de set de conèixer gent i geografies.
El que més m’interessa són les persones i les històries. A Mèxic, he vist que la realitat és increïble. Ara, no em ve de gust inventar-me coses, tot i que hi ha molts fotògrafs que s’inventen coses per explicar la realitat.
Arriba de passar dos anys a Ciudad Juárez. Què hi fa?
A Ciudad Juárez visc en un alberg per a persones amb sida. Hi som uns 30, entre personal i pacients. Des del centre, es va començar a treballar en un programa de reinserció en una presó de menors que hi ha al costat. El meu paper és documentar, tant amb fotografia com amb vídeo, totes les activitats que es fan amb els menors i també l’evolució dels malalts. Ciudad Juárez m’ajuda a ser la persona que vull arribar a ser.
Per tant, també fa vídeo?
Sí, hi estic molt interessada. La meva meta és fer documentals. Imagino que és una evolució natural, perquè amb la fotografia sento que em falta poder incloure més informació.
A què aspira, com a fotògrafa?
Suposo que, com molts fotògrafs amb inquietuds socials, aspiro que les meves fotos arribin a canviar alguna cosa.
Digui tres grans referents seus.
El poeta uruguaià Eduardo Galeano (m’agrada com comunica i els temes), la fotògrafa nord-americana Mary Ellen Mark (en les seves imatges notes que és a prop de la persona) i el tercer... a tot arreu on he viatjat hi ha persones que inspiren. A Ciudad Juárez, hi ha el Panchito, que viu a l’alberg. Té una fortalesa increïble, una sensibilitat el doble de gran i un cor gegant. Tant de bo hi hagués molta més gent com ell.
