‘Guitar man’

Recordo com si fos ahir la xafogor del dia d’estiu avui fa quaranta anys en què va morir Elvis Presley. Avorrits després d’haver gaudit de les Jornades Llibertàries al barri, un dels meus amics va agafar els dibuixos interiors dels disc Aloha from Hawaii Via Satellite, ple de globus en què li desitjaven amor en tots els idiomes del món per escriure amb un boli Bic “a mi me la repampinfla ese tal Elvis!”. No cal dir que nosaltres ens entreteníem amb els MC5 i altres bèsties per l’estil i que vam acollir la irrupció del punk com si fos el Messies, però el record m’ha visitat en altres ocasions quan he tornat al pare Elvis de la joventut, el de Suspicious Minds, In the Ghetto i Suspicion, la cançó de Doc Pomus sobre les sospites i les gelosies, que amb la veu i la cara d’Elvis resultava francament inversemblant. Pomus triturat per la pòlio podia sospitar, però Elvis!!!

En la muntanya d’articles i poemes que he escrit sobre el rei, sobre la influència en la rumba catalana i sobre la decadència i el patetisme de l’heroi sempre he preferit conservar la imatge del Guitar Man poderós, és a dir, la del Crist que va caminar sobre les aigües en comptes del que va patir el calvari i la creu. L’Elvis del gospel, de la veu afinada i subtil i dels somriures seductors davant de l’home torturat per l’ansietat, víctima, com després ho van ser Michael Jackson, Prince i tants d’altres, de l’ansietat i de l’abús de fàrmacs i drogues.

Recomano discos individuals abans que els recopilatoris i la biografia monumental de Peter Guralnick. Després d’una greu crisi cardíaca, Dvlan va dir que pensava que aniria a trobar-se amb Elvis, “el turbulent agitador solitari que va sacsejar Occident”, el rei blanc.