Living Theater revoluciona l’escena

En la Barcelona del darrer franquisme, una companyia que entenia el teatre com a una eina de revolució social, en què el públic passava a integrar-se a l’escena i se l’incitava a trencar amb tots els principis establerts per la societat moral i legalista, va espetegar al Teatre Romea. Va ser pels volts de novembre de 1967, en només dues funcions. L’enrenou va ser tal que el mateix Adolfo Marsillach (Tan lejos, tan cerca, 1998) ho recull com un dels capítols reveladors de la seva vida. Living Theater van fer un pas més al teatre de la crueltat d’Artaud, van experimentar amb les drogues i, puntualment, amb l’espiritisme umbanda. Va sobrepassar els límits del teatre propagandístic de Piscator, sempre renunciant a la violència. I als diners, (que arribaven a cremar a escena a Paradise now) que van acabar havent de demanar als seus amics famosos (des de Jim Morrisson de The Doors que, fan de les seves performances, els va abonar 2.500 dòlars). Quan no acceptaven les invitacions dels creadors pop que anaven transformant-se en artistes acabalats, com el mateix Salvador Dalí el Nadal del 1968 a l’hotel Sant Regis de Nova York.

L’escriptor Carlos Granés va publicar La invención del paraíso. El living Theatre y el arte de la osadía (Taurus, 2015). En aquest llarg assaig repassa amb Judith Malina (una de les precursores juntament Julian Beck, un artista transformat en escenògraf) la trajectòria d’una formació que va voler trencar amb tot des d’uns principis pacifistes. Els estudiants universitaris els acollien amb els braços oberts (eren una companyia d’una trentena de persones de molts països diferents) que vivien en comuna i es desplaçaven habitualment sense la garantia d’aconseguir la subsistència amb el seu treball. Si a Paradise now volien despertar els joves americans en ple Vietnam (i posteriorment també als europeus), amb El legado de Caín pretenien que el poble brasiler es revoltés contra el poder de la dictadura i, fins i tot, amb el Primer Món. La seva visió del món era tan radical com ingènua. Però va atrapar una colla d’artistes catalans. Josep Maria Pou recorda la versió d’Antígona del Romea, que, només van veure un miler d’espectadors en dues funcions. Una dècada més tard, com recullen les fotos de Colita, Malina i Beck van dirigir una peça, Siete meditaciones sobre el sadomasoquismo político, a La Paloma. I al 1981van representar Home-massa a la Casa de la Caritat. Eren, llavors sí, anys de la convulsió de la transició a les Rambles. Mario Gas al Saló Diana programaria peces d’aquesta magnitud. Els Joglars també van ridiculitzar el Poder (Operació Ubú i, abans La torna). Leo Bassi va fer seves la voluntat de fer un itinerari de denúncia (com els de Malina a les faveles de Brasil) però a partir de l’especulació del Fòrum de les Cultures el 2004. I també incita el públic a acabar la funció al carrer amb una mena de catarsi contracultural. Ben bé el que pregonaven els de Living Theater. La formació, creada el 1947 però que va fer esclatar la banda poc abans del maig del 68 francès (aspiraven a recuperar l’esperit sioux sota les llambordes de les ciutats americanes), molt ben considerada per la intel·lectualitat contracultural i pop (per bé que se n’anirien allunyant; mai no van voler explotar les seves catarsis a Broadway en contra del musical Hair que, de denúncia, passaria a ser un mer producte de masses) va seguir latent fins a la mort de Judith Malina, el juliol del 2015. Julian Beck havia mort el 1985. Ella va tenir temps de tenir el llibre de Carlos Granés a les mans; una justícia poètica per a una formació que va trencar amb tot i va ser referència d’un grapat de creadors però que la desmemòria ha arraconat injustament.