“Les sèries televisives i les xarxes són una plaga”

Et comencen a ploure premis perquè passen els anys i la feina s’acumula. Però no té més importància. He tingut molts més reconeixements institucionals a Catalunya que al País Valencià perquè hem passat molts anys amb un govern que volia fer desaparèixer tot allò que jo mateix podia representar. Fa poc, però, la Universitat em va donar una medalla, un acte acadèmic que sempre queda bonic i, vaja, són les vanitats de la vida...

Hauria de canviar encara més. Falta acabar de consolidar aquesta cosa que sembla que per fi ha començat, però és complicat i la burocràcia administrativa posa pals a les rodes contínuament. Confio que d’aquí a tres o quatre legislatures els canvis es notaran. Costa molt canviar les coses.

Tinc una formació antiga, clàssica, que ara seria impensable, i per circumstàncies d’un temps i d’un país, doncs m’ha tocat fer massa coses diferents: apropar-me a la realitat des de la perspectiva de l’antropologia social i l’estudi de la societat tradicional fins a temes d’estructura de les societats nacionals, i intervencions puntuals en política per pura responsabilitat civil, fins a la literatura i col·laboracions amb la premsa i les traduccions de clàssics, així que he hagut de tocar moltes tecles diferents. M’hauria agradat viure en un país on hagués pogut triar dedicar-me a una cosa i prou... És una realitat que li ha tocat viure a gent de la meva generació i que ara, per sort, ja no passa. Al País Valencià estava tot per fer! El que m’ha donat més satisfacció? Això és molt relatiu, he fet a gust coses en el camp de l’antropologia, la narrativa i l’última etapa algunes traduccions, d’Homer i coses així.

Això va ser accidental. El 1992, l’aniversari del papa Alexandre Borja, em vaig posar a estudiar-los perquè hi havia molts prejudicis al voltant d’aquests personatges extremadament importants. Vaig intentar situar-los en el seu context autèntic, cosa que, a nivell públic, ha servit ben poc perquè fins i tot la televisió catalana, en contra del meu criteri, va emetre una sèrie del tot repugnant.

No en segueixo cap, tinc massa coses a fer: llegir clàssics grecs i llatins o especular sobre matèries que m’interessen. No tinc temps per perdre! És un fenomen important, ho reconec, però crec que les sèries i les xarxes socials són una plaga. Ara veus els joves enganxats tot el dia al mòbil, enviant-se missatges curts i superficials que han substituït la lectura profunda, escoltar música o tenir converses, i això ho trobo esgarrifós, addictiu, és una desgràcia col·lectiva, s’està perdent un tipus de comunicació i una manera de gaudir dels productes culturals, de la bellesa, que ens ha omplert durant segles i ara no interessa ningú! No sempre els instruments nous s’utilitzen de manera adequada.

No sé ni què és. Hi ha una persona que es dedica agafar frases meves i compon respostes. Ha fet un web i tot, però no sé ni què fa i em resulta indiferent.

Tothom pot fer el que vulgui, però la literatura seriosa és una altra cosa. Sempre hi ha hagut diferents nivells de producció en les arts en general. I sempre hi ha hagut una minoria de pintura bona, literatura bona, etc. Una literatura normal ha de tenir tot un ventall de títols diferents, i els que es venen a l’aeroport i les grans superfícies és pura borralla.

Ara estic molt ocupat preparant un recull de treballs dispersos en el camp de l’antropologia i teoria de la cultura, dos volums que publicarà el Museu d’Etnologia que vaig fundar fa trenta anys. Després tornaré a la literatura creativa, si encara tinc ganes i temps. En el cas de les memòries és interessant la feina interior i també tècnica de convertir la memòria en literatura.

Voltaire era un personatge extremadament intel·ligent però personalment em resulta repugnant, era un mal bitxo. Em sento més proper a un Josep Pla, Montaigne o, per exemple, a Claudio Magris.