La col·lecció dels Masó

Les vicissituds dels objectes que acompanyen els silencis d’una casa són també les dels seus estadants. Hi resten estretament units, com una espècie de penyores familiars a través de les quals també es perpetua la seva memòria. Tant hi fa que es tracti d’un ribot de fusta de noguera del segle XVIII com d’una taula gòtica de Pere Mates, d’un dibuix anònim del barroc italià o d’una de les enigmàtiques marines apaïsades de Modest Urgell: la mirada hi reposa com damunt una cara coneguda en el moment que obres la porta de casa, endreces les claus i penges el barret. Aquesta familiaritat ajuda a comprendre la importància d’un entorn culte i alhora quotidià en la formació no només intel·lectual de l’arquitecte Rafael Masó, sinó sobretot en la seva educació sentimental, com assenyala Ignasi Domènech, comissari de l’exposició Els Masó: artistes i col·leccionistes, que presenta la seva Fundació a Girona fins al 25 de novembre.

Fora dels especialistes, es pot arribar a pensar que l’interès de la col·lecció privada d’una família de províncies, i una col·lecció, a més, relativament modesta en comparació amb els tresors dels grans mecenes que han ingressat als principals museus del país, deu ser més aviat limitat. Rafael Masó no era ni Lluís Plandiura ni Francesc Cambó, ni probablement pretenia ser-ho. El valor de les pintures, escultures, dibuixos i objectes decoratius que van anar adquirint al llarg dels anys tant ell com el seu pare, Rafael Masó i Pagès, i el seu avi, Gaudenci Masó Ruiz de Espejo, és d’una altra classe; un valor que se sustenta tant en qüestions sociològiques com artístiques i que no pot deixar de prendre en consideració el paper de la família Masó dins la Girona del segle XIX i de principis del XX, ni la influència que l’atmosfera entre vuitcentista i burgesa que els seus predecessors havien transmès a la decoració de la llar va exercir en la sensibilitat del futur arquitecte. La col·lecció dels Masó s’entén en aquesta doble direcció, i encara en una tercera, potser la menys explorada fins ara: representa el gust d’uns homes de tres generacions d’una mateixa família, tots els quals van sentir, a més, inclinacions artístiques. A través de les seves preferències com a diletants, però també de les seves eleccions d’estil quan pintaven, dibuixaven o projectaven edificis, cada un d’ells encarna una forma de vida molt imbricada amb el seu temps, la suma de les quals permet resseguir sense moure’s d’una sola casa el que va representar el pas del romanticisme al modernisme, i del noucentisme a les avantguardes.

L’exposició de la Fundació Masó, doncs planteja una reconstrucció històrica, biogràfica i estètica al món d’una de les famílies més significatives de Girona abans i tot que el seu descendent més conspicu hi assumís el rellevant paper públic que li coneixem. Aquesta és una de les aportacions més significatives de la investigació que ha dut a terme el comissari Ignasi Domènech, que seguint la pista dels objectes ha tret a la llum aspectes fins ara poc coneguts o fins i tot inèdits de la vida dels Masó, en particular del pare i l’avi, els quals a vegades adquireixen tints novel·lescos. El passat crioll i navilier de la família, per exemple, explica la presència, al despatx d’un respectable procurador de Girona com Santiago Masó, d’una butaca de velluts antillans. Els àlbums de dibuixos antics del pare, la majoria d’autors espanyols i italians dels segles XVII al XIX, fan de recordatoris lluminosos dels anys de joventut passats a Bolonya i Madrid, i són, a més, únics a la Girona de la Restauració, on Domènech no té constància que existeixi una col·lecció privada equiparable. Dins d’aquest conjunt d’obres hi ha els controvertits esbossos que una certa tradició familiar havia atribuït a Goya, un carbó i una aiguada, i que en realitat, com s’ha comprovat arran de la present exposició, s’han de considerar de la mà del seu contemporani Eugenio Lucas. Quan el fill arquitecte faci les seves pròpies adquisicions, serà sota els efectes d’aquest ambient domèstic, mig passat de moda, mig sentimental, mig exòtic, mig popular i mig refinat, en què els bibelots de saló comprats a Alemanya es barrejaran amb icones bizantines, rajoles d’oficis i dibuixos, pintures i escultures oferts pels amics. Tot l’aiguabarreig del noucentisme gironí.