Cultura

Quim Gutiérrez

actor

“Ser actor és per mi una manera de viure”

M’encantaria dir que podem dirigir les nostres carreres, però les fem amb el que ens ofereixen

Quim Gutiérrez té 36 anys i acumula el mateix nombre de produccions en el cinema i la televisió. Les sèries d’èxit a TV3 (Poblenou, El cor de la ciutat) van anar donant pas a pel·lícules de diversos gèneres: comèdies (Primos, La gran familia española), cinema de terror (La cara oculta), ciència-ficció (Els últims dies)... Ara afegeix a la seva filmografia el thriller La niebla y la doncella, adaptació de la novel·la homònima de Lorenzo Silva dirigida per Andrés M. Koppel. Hi interpreta un guàrdia civil que investiga un assassinat no resolt a La Gomera, juntament amb Aura Garrido i Verónica Echegui.

Quin lloc ocupa en la seva carrera i memòria personal ‘Poblenou’, el seu debut com a actor?
No tinc la sensació d’haver tancat la meva vida professional al 100%. No em plantejo la carrera de manera mecànica, no podria fer un funcionariat artístic, arribar a les 8 a treballar, sortir tard i ja està. Ser actor és per mi una manera de viure molt intensa, en què m’enfronto a mi mateix cada vegada que faig una pel·lícula, i utilitzo coses personals, d’una manera molt sana. I m’enfronto a realitats que molta gent no té oportunitat de conèixer. Recordo Poblenou amb una sensació d’incertesa que m’agradava molt: em posava davant un munt de gent, cridaven “acció” i tothom mirava, no a mi, sinó a una versió de mi, aquesta és la gràcia. Quan faig entrevistes, em costa molt més parlar des de mi que des del personatge. Em divertia molt interpretar i m’agradaria molt mantenir la mateixa sensació d’il·lusió. Evidentment ara la sensació és infinitament més professional, al principi era un joc, però hi havia una cosa bastant animal, instintiva, de posar un nen a jugar en un joc que el diverteix moltíssim, i m’agradaria pensar que segueix sent així.
Què es trobarà el públic que vagi a veure la pel·lícula ‘La niebla y la doncella’?
Una adaptació dels personatges de les novel·les de Lorenzo Silva, la sèrie policíaca d’èxit dels agents Bevilacqua i Chamorro. És una pel·lícula amb prou elements recognoscibles perquè l’espectador-lector la pugui disfrutar. Jo soc despietat amb les adaptacions de les novel·les que m’agraden i em resultava difícil construir el personatge des d’aquesta premissa, perquè sé que mai podré arribar al personatge imaginat en la lectura, és impossible. Hem intentat desprendre’ns d’aquesta pressió i construir un personatge amb entitat pròpia en un registre cinematogràfic. Fem una versió relativament diferent de Bevilacqua, però aprovada per Lorenzo Silva.
Les regles del gènere policíac deixen espai a la creativitat?
M’interessen els thrillers que mantenen l’evolució de la trama i la dels personatges al mateix nivell i es retroalimenten un a l’altre. Els girs de guió van en paral·lel i afecten els personatges. M’avorreixen els thrillers en què, com a actor, se’m demana que passi d’un gir a un altre fins arribar al “qui ha estat”?. M’interessa quan van més enllà i toquen altres gèneres: a moments psicològics, en d’altres més dramàtics, moments que són històries de personatges... M’agradaria pensar que hem fet un thriller en aquesta direcció.
De quina manera han construït aquest Bevilacqua?
Vila és un personatge peculiar perquè prové d’un procés formatiu que no és l’habitual. Ha estudiat psicologia, però no vol dedicar-s’hi com a terapeuta. M’agrada que sigui un home observador, més de silencis que de paraules, té una mirada intel·ligent, empàtica. És d’aquesta gent que és brillant en el que fa, però sembla que estigui absent, no respon al que li preguntes. Hi ha sorpreses a la història que fan canviar i evolucionar el personatge, i cap dels protagonistes surt de La Gomera de la mateixa manera que hi va entrar.
La psicologia també és útil per a la feina d’actor?
Sens dubte! Per a la vida, un cert nivell d’autoconeixement, de saber com funciona la ment i els ressorts de l’ànima humana, és necessari. Si a més et dediques a crear éssers humans, hi ha una part intuïtiva difícil de racionalitzar, però hi ha molta feina que pots fer si saps com funcionen els conflictes psicològics, i pots construir personatges a partir de certes característiques biogràfiques. Jo he fet teràpia i he llegit sobre el tema, i tot això m’ha ajudat moltíssim. Construeixo els personatges a partir d’una cronologia de dades biogràfiques, si tenen o no algun trauma, fins i tot invertar-me’ls si hi està d’acord el director. Encara que res sigui directament aplicable a seqüències de la pel·lícula. M’agrada molt aquesta feina. Quan viatjo en avió, m’agrada inventar-me backgrounds socials, professionals i emocionals de la gent.
La boira del títol té també un sentit metafòric?
Sí, la boira física de La Gomera és un personatge secundari, però important de la pel·lícula; genera espais claustrofòbics. Hi ha una boira física i una altra de metafòrica, de mitges veritats, la gent amaga coses. Al mateix temps hi ha una boira autogenerada, com diu Verónica Echegui, quan de vegades no volem veure les veritats que tenim al davant, quan ens dol massa o ens fa afrontar pors o complexos. En aquest sentit hi ha tres boires: la física i la metafòrica de La Gomera, i la boira autogenerada dels personatges.
L’hem vist fent comèdia, drama, terror, ciència-ficció... Li agrada variar o depèn d’on bufa el vent?
M’encantaria dir que podem dirigir les nostres carreres, però no és així, les fem amb allò que ens ofereixen. He fet comèdies que, dins els gènere, es mouen en direccions diferents, i n’estic molt content. Últimament tenia ganes de fer papers més dramàtics. Tot això, partint de la idea que soc un privilegiat perquè rebo coses amb una certa regularitat i puc decidir.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Brossa desbordat

El Macba revisa en una macroexposició amb 800 obres i molts documents la trajectòria del poeta, remarcant la seva transversalitat en els llenguatges artístics

barcelona
 

Una exposició al CaixaForum il·lumina l’Índia més fosca

Girona
 

Quan l’Ebre era un Déu

barcelona
 

El govern aprova la partida d’1,2 milions per a la Casa Pastors

Girona
 
Crítica
dansa

Un ‘Llac dels cignes’ correcte, didàctic, familiar

 

S’estrena el ball dels set pecats capitals petit

tarragona
 
catalunya central

Tornen els dijous de pel·lícules catalanes

 
Art

John Morrison inaugura a la Fundació Valvi

 
música

Una recreació del món dels Bertrana