Un ciri

Programacions magnífiques com la de l'Auditori de Girona permeten contemplar espectacles de nivell eminent, primeres figures passen per aquí deixant en la memòria col·lectiva estampes capaces d'ablamar les ànimes més fredes. Exemple d'això, la nit gelada de divendres i Rafael Amargo. Quan un espectacle comença amb un ciri encès travessant un escenari completament fosc cal esperar-se qualsevol cosa. I així va ser, de coses en passaren força, agradables, i més aviat estupendes.

Ara bé, què és Tiempo muerto? Potser una glossa precisa on Rafael Amargo demostra que coneix bé les essències més pures del flamenc, deixant espais acolorits, instants, més aviat precisos, on apunta que ha assimilat també altres tendències, especialment coreogràfiques, més contemporànies, sense perdre mai el punt referencial del flamenc clàssic. En aquest espectacle sembla allunyar-se de l'artifici, cosa certament amable; no hi ha suports visuals, ni vestuaris barrocs, ni complexes coreografies, sinó un escenari despullat i una bona dosi d'austeritat que li va la mar de bé. Aquí el que destaca són les magnífiques veus de Maite Maya i Carmina Cortés i l'excel·lent composició musical de Juan Parrilla, Flavio Rodrigues i Camarón de Pitita, un recorregut exuberant per la tradició flamenca, d'arrels profundes, fins a les formes més modernes d'una variada, complexa i aclaparada instrumentació.

El panorama comença, com deia, amb María La Coneja il·luminant l'escena amb la llum d'una candela mentre la companyia va prenent posicions al ritme de saeta, les ballarines encaputxades i vestides de negre precedeixen la sortida d'un anagògic Rafael que dansa; és la tragèdia jonda, la pena negra que marca l'horrible i desacordat inici d'un espectacle que, d'altra banda, és esplèndid. Però no ens enganyem, quan Rafael Amargo es posa intens o tràgic, com va ser en aquest o en l'insuportable quadre en solitari d'Angustias, veu pròpia en off inclosa, no hi ha capacitat humana capaç d'entomar l'espantosa i afectada carrincloneria sentimental que desplega. La resta va ser una festa deliciosa i fantàstica: marinete, tangos, alegrías, un fandango de Granada, una soleá i, fins i tot, una zambra en homenatge a la Flores; coreografies que van deixar espai a lluïments personals, improvisacions genials amb el toc i la gràcia flamenca més animada. El diví va baixar de les altures per fer una incursió al bell mig de la massa, regalant la seva suor, deixant-se engrapar i petonejant rostres encesos; deixem els fets aquí, penant, en un reflexiu i alegre temps mort...