els stones a barcelona
g. vidal
En la jungla urbana
La banda va debutar a l’Estadi Olímpic amb dos concerts entre inflables
Hi vaig anar amb dos amics, com jo, de catorze anys i un altre, de divuit, que feia tot just uns dies s’havia tret el carnet de conduir. Si fos avui, no se’ns permetria l’accés sense l’acompanyament del nostre “pare, mare o tutor legal”.
Emmarcats en l’Urban Jungle Tour, una gira que, en l’època, va ser força imponent, els dos concerts que els Stones van oferir el 13 i 14 de juny a l’Estadi (en plena activitat, aquell seu primer any, amb Madonna, David Bowie, Prince i Tina Turner) van ser tot un esdeveniment, com quedaria també reflectit amb els honors de cap d’Estat amb els quals Felipe González rebria Mick Jagger poc després a la Moncloa. L’escenari, el més pompós que hagin utilitzat mai els Stones, incloïa grans inflables (Pink Floyd, encara en actiu, havien creat escola), i un castell de focs artificials que tenia poc a envejar al de la Mercè acomiadava el públic, que havia pagat per l’entrada una xifra que, aleshores, molts consideraven un dineral: 4.000 pessetes. El concert, pocs dies després, seria emès íntegrament per Tele 5, una cadena que feia només tres mesos que havia entrat en funcionament i que ja havia donat la benvinguda a Ses Satàniques Majestats amb 25x5, un documental sobre el primer quart de segle d’història de la banda en què ja se la tractava de relíquia. El concert tenia un grup molt jove de teloners, els escocesos Gun, i tot i que no va ser el pitjor, tampoc va ser el millor que han fet els Stones a Barcelona, potser perquè no feia ni un any que la banda, allunyada durant set anys dels escenaris per culpa de la pitjor crisi de relacions entre Jagger i Richards, havien tornat a l’activitat. Balanç final de 24 temes, 6 dels quals del seu últim disc, Steel Wheels, i amb la psicodèlica 2000 Light Years From Home com a singularitat més destacable del repertori.
Dos mesos i mig després, els Stones tancaven la barraca a Wembley i més d’un posava la mà al foc assegurant que, “aquest any sí”, plegaven. Sí que ho va fer, en tot cas, Bill Wyman, el baixista de tota la vida.
ESTADI OLÍMPIC
