Rock d’estadis en ple Paral·lel

Són capaços, com ja han demostrat, d’omplir dos dies seguits l’estadi de Wembley. I si els atemptats a París no ho haguessin esguerrat, a finals del 2015 haurien sortit victoriosos de tot un Palau Sant Jordi. L’esperat retorn de Foo Fighters –grup de l’exmembre de Nirvana Dave Grohl– a Barcelona, on no actuaven des del 2002, però, va cristal·litzar en una sala del Paral·lel amb capacitat per a 1.500 persones: el Barts, on la banda –que demà actuarà a l’O2 Arena de Londres amb les entrades exhaurides– va fer un dels dos concerts “supersecrets” previstos a Europa (l’altre va ser dos dies abans a Estocolm). El seu últim disc, Concrete and gold, feia només unes hores que era a les botigues i les entrades per accedir-hi s’aconseguien només per via d’uns quants concursos.

Molts grups solen agafar-se aquesta mena de concerts com un compromís promocional i prou. No va ser el cas, però, de Foo Fighters, protagonistes a Barcelona d’un concert èpic, suós i eufòric de tres hores en què van deixar clar que pots ser una de les bandes de rock més populars del planeta i, al mateix temps, disfrutar a l’escenari com quan tenies catorze anys i tocaves amb uns amics al garage els riffs més populars de Ramones, Black Flag i The Knack, la qual cosa van fer també al Barts.

El públic, bona part del qual havia vingut d’altres llocs d’Europa, no va abandonar el deliri en cap instant: gots de cerveses volant, pogos propis d’èpoques passades i estats d’histèria col·lectiva cada cop que sonava un tema amb la potència d’I’ll stick around (insuperable obertura de concert), My hero, Monkey wrench, Best of you o Everlong.

Dave Grohl no va parar de tirar-se aigua pel cap ni d’advertir el públic que la cosa aniria per llarg. I, qui avisa, no és traïdor: tres hores, vint-i-cinc cançons i sensació de privilegi tant del públic com d’una banda que, tal com va quedar ben clar, necessita encara l’escalf dels clubs per continuar trobant sentit a allò que fa.